1.1.Els inicis de la revolució industrial a Gran Bretanya.
La revolució industrial és l'inici d'un tipus de creixement nou i autosostenit a causa de l'ús de noves matèries primeres i noves formes d'energia i de l'aplicació d'innovacions tècniques i organitzatives en tots els sectors econòmics, des de l'agricultura fins als productes manufacturats, el transport, el comerç i les finances.
Aqueixa transformació va ser ràpida (1760-1830) i localitzada a Gran Bretanya, concentran pocs processos industrials relacionats amb el comerç exterior i preparada i sostinguda pel creixement agrari i el suport del poder de l'estat (O´Brien, 1993).
Segons Mokyr la revolució industrial no és un procés de creixement macroeconòmic que condueix a una acceleració del canvi tècnic, sinó un procés de canvi tècnic generador de creixement macroeconòmic. La transformació econòmica de Gran Bretanya durant la revolució industrial és complexa posat que simultàniament a les innovacions de la revolució industrial i al pas d'una important part de la població del camp a la fàbrica es donen 3 fenòmens més, anteriors a la revolució industrial i reforçada per la revolució industrial: el creixement de la població, l'augment del percentatge de població urbana i l'increment de la renda real per càpita. Perquè es poguera donar la revolució industrial, era necessari millores agràries i industrials, en el mercat i les estructures polítiques, transformacions que només es donaven a Gran Bretanya. A part d'aquests condicionants cap destacar que Gran Bretanya disposava d'altres avantatges, com que fóra una illa, la qual cosa suposava unes despeses inferiors en defensa respecte a altres països continentals o el fet de tenir nombrosos rius navegables, que afavorien el transport. I més important va ser la seua riquesa minera de carbó i ferro.
Mokyr posa de manifest que la cultura material a la Europa tradicional tenia en la mineria el principal factor d'innovació i de millora tecnològica.
A la fi del segle XVIII, Gran Bretanya era l'únic país que podia mantenir una meitat de la mà d'obra per al sector agrari, gràcies a la productivitat de la seua agricultura. D'igual importància és la tradició manufacturera, Gran Bretanya va ser un país precoçment industrialitzat gràcies a la difusió de la indústria rural, sense els coneixements tècnics de la indústria manufacturera no havia sigut possible inventar i fer funcionar les primeres màquines.
L'existència del mercat previ és un condicionant important per a l'inici de la revolució industrial. L'alt grau d'organització de Gran Bretanya i la falta de reglamentacions restrictives fa que la societat britànica acudira al mercat amb molta més freqüència que les societats continentals. El comerç exterior i les colònies representaven una ampliació del comerç interior. A més, són importants com a font de matèries primeres i també com a mercat manufacturer. Segons Mokyr (1985) el comerç és important com element previ a la industrialització, encara que una vegada iniciada, la relació causa efecte va de la indústria al comerç. L'últim condicionant de l'aparició de la revolució industrial és l'estat, el de Gran Bretanya, després de la revolució gloriosa (1688), l'organització de l'estat diferent i més modern que el dels països competidors, açò feia que el mercat britànic s'acostara més al lliure mercat. Els impostos, controlats pel parlament, eren més baixos, no tan mal distribuïts i millor gastats que en altres països, a més en totes les guerres en les quals va participar Gran Bretanya va obtenir beneficis comercials o colonials.
Com diu Mokyr (1990) el fet clau de la promoció industrial és el procés de canvi tècnic accelerat i sense precedents. Les principals innovacions que conforma la revolució industrial va tenir lloc en els camps de la producció, en les matèries primeres utilitzades, en l'organització de la producció i del transport. Les primeres màquines de la revolució industrial es van aplicar en el sector tèxtil cotoner, en 1773 Jhon Kay va introduir la llançadora volant, que no es considerava una màquina, aquesta va provocar una set de fil, sobretot el de llana, però només després que les màquines van ser perfeccionades amb l'experiència obtinguda mitjançant el treball de cotó va ser possible aplicar-les a la llana i a altres fibres. La primera màquina de la revolució industrial va ser de la Spinning-Jenny , inventada per Heargraves en 1768. L'única cosa que feia era mecanitzar els processos de torsió i estirament del fil. En 1769 Arkwright va inventar la water-frame moguda per energia hidràulica. En 1785 Crompton combina les dues màquines sorgint la mule. En 1825, Richard Roberts va automatitzar la mule que ja no necessitava un obrer especialitzat i multiplicava per centenars la productivitat d'un hilador manual, per molt especialitzat que fóra. La mecanització del filat i el teixit de cotó va tenir important efecte transformador en la indústria i en el comerç britànic i, per tant, en tota la seua economia en 1880 Gran Bretanya encara dominava el 82% del comerç de cotó.
El ferro també va tenir importància en la revolució industrial una vegada transformat en màquines o estructures, per sort, Gran Bretanya tenia mecànics hàbils a tots els nivells.
La innovació més determinant de la revolució industrial és sense cap dubte la màquina de vapor de James Watt, patentada en 1769. Mokyr (1990) no dubta a qualificar l'energia de vapor com la quintaesencia de la revolució industrial. L'aplicació més important de la màquina de vapor va ser en el ferrocarril, George Stephenson, en 1825, va construir la Rocket, amb la qual dotaria de locomotores a la primera línia regular de ferrocarril (Liverpool-Manchester, 1829).
La mineria també va ser important per a revolució industrial, era difícil mecanitzar la mineria, un inconvenient per a Gran Bretanya que en 1800 produïa i consumia cinc vegades més carbó que tota l'Europa continental.
En la indústria química Gran Bretanya es va beneficiar de l'aplicació d'innovacions que venia en la majoria de vegades d'altres països. Els canvis principals que es van produir van ser: el pas de productes en el laboratori de xicotetes a grans quantitats, la substitució de matèries primeres orgàniques per inorgàniques, l'aprofitament dels subproductes com base de nous processos químics i el descobriment de nous productes químics. De totes les indagacions químiques la que major repercussió va tenir va ser el gas.
El creixement de l'època de la revolució industrial va ser moderat i desigual, açò s'explica perquè la revolució industrial només es va produir en unes poques regions i en uns pocs processos. Fins a la meitat del segle XIX l'impacte de la industrialització va ser creixent però lent, posteriorment es va accelerar.
Com diu O´Brien (1993), malgrat la seua lentitud, la taxa de creixement entre 1750 i 1859 no té precedents històrics a Gran Bretanya ni cap altre país. Les xifres disponibles avui dia mostren que es va produir un canvi accelerat de la productivitat a principis del segle XIX i que la taxa de canvi de la productivitat entre 1800 i 1860 va triplicar a la del període de 1700 a 1760, és a dir, la de l'últim període anterior a la revolució industrial.
La revolució industrial és l'inici d'un tipus de creixement nou i autosostenit a causa de l'ús de noves matèries primeres i noves formes d'energia i de l'aplicació d'innovacions tècniques i organitzatives en tots els sectors econòmics, des de l'agricultura fins als productes manufacturats, el transport, el comerç i les finances.
Aqueixa transformació va ser ràpida (1760-1830) i localitzada a Gran Bretanya, concentran pocs processos industrials relacionats amb el comerç exterior i preparada i sostinguda pel creixement agrari i el suport del poder de l'estat (O´Brien, 1993).
Segons Mokyr la revolució industrial no és un procés de creixement macroeconòmic que condueix a una acceleració del canvi tècnic, sinó un procés de canvi tècnic generador de creixement macroeconòmic. La transformació econòmica de Gran Bretanya durant la revolució industrial és complexa posat que simultàniament a les innovacions de la revolució industrial i al pas d'una important part de la població del camp a la fàbrica es donen 3 fenòmens més, anteriors a la revolució industrial i reforçada per la revolució industrial: el creixement de la població, l'augment del percentatge de població urbana i l'increment de la renda real per càpita. Perquè es poguera donar la revolució industrial, era necessari millores agràries i industrials, en el mercat i les estructures polítiques, transformacions que només es donaven a Gran Bretanya. A part d'aquests condicionants cap destacar que Gran Bretanya disposava d'altres avantatges, com que fóra una illa, la qual cosa suposava unes despeses inferiors en defensa respecte a altres països continentals o el fet de tenir nombrosos rius navegables, que afavorien el transport. I més important va ser la seua riquesa minera de carbó i ferro.
Mokyr posa de manifest que la cultura material a la Europa tradicional tenia en la mineria el principal factor d'innovació i de millora tecnològica.
A la fi del segle XVIII, Gran Bretanya era l'únic país que podia mantenir una meitat de la mà d'obra per al sector agrari, gràcies a la productivitat de la seua agricultura. D'igual importància és la tradició manufacturera, Gran Bretanya va ser un país precoçment industrialitzat gràcies a la difusió de la indústria rural, sense els coneixements tècnics de la indústria manufacturera no havia sigut possible inventar i fer funcionar les primeres màquines.
L'existència del mercat previ és un condicionant important per a l'inici de la revolució industrial. L'alt grau d'organització de Gran Bretanya i la falta de reglamentacions restrictives fa que la societat britànica acudira al mercat amb molta més freqüència que les societats continentals. El comerç exterior i les colònies representaven una ampliació del comerç interior. A més, són importants com a font de matèries primeres i també com a mercat manufacturer. Segons Mokyr (1985) el comerç és important com element previ a la industrialització, encara que una vegada iniciada, la relació causa efecte va de la indústria al comerç. L'últim condicionant de l'aparició de la revolució industrial és l'estat, el de Gran Bretanya, després de la revolució gloriosa (1688), l'organització de l'estat diferent i més modern que el dels països competidors, açò feia que el mercat britànic s'acostara més al lliure mercat. Els impostos, controlats pel parlament, eren més baixos, no tan mal distribuïts i millor gastats que en altres països, a més en totes les guerres en les quals va participar Gran Bretanya va obtenir beneficis comercials o colonials.
Com diu Mokyr (1990) el fet clau de la promoció industrial és el procés de canvi tècnic accelerat i sense precedents. Les principals innovacions que conforma la revolució industrial va tenir lloc en els camps de la producció, en les matèries primeres utilitzades, en l'organització de la producció i del transport. Les primeres màquines de la revolució industrial es van aplicar en el sector tèxtil cotoner, en 1773 Jhon Kay va introduir la llançadora volant, que no es considerava una màquina, aquesta va provocar una set de fil, sobretot el de llana, però només després que les màquines van ser perfeccionades amb l'experiència obtinguda mitjançant el treball de cotó va ser possible aplicar-les a la llana i a altres fibres. La primera màquina de la revolució industrial va ser de la Spinning-Jenny , inventada per Heargraves en 1768. L'única cosa que feia era mecanitzar els processos de torsió i estirament del fil. En 1769 Arkwright va inventar la water-frame moguda per energia hidràulica. En 1785 Crompton combina les dues màquines sorgint la mule. En 1825, Richard Roberts va automatitzar la mule que ja no necessitava un obrer especialitzat i multiplicava per centenars la productivitat d'un hilador manual, per molt especialitzat que fóra. La mecanització del filat i el teixit de cotó va tenir important efecte transformador en la indústria i en el comerç britànic i, per tant, en tota la seua economia en 1880 Gran Bretanya encara dominava el 82% del comerç de cotó.
El ferro també va tenir importància en la revolució industrial una vegada transformat en màquines o estructures, per sort, Gran Bretanya tenia mecànics hàbils a tots els nivells.
La innovació més determinant de la revolució industrial és sense cap dubte la màquina de vapor de James Watt, patentada en 1769. Mokyr (1990) no dubta a qualificar l'energia de vapor com la quintaesencia de la revolució industrial. L'aplicació més important de la màquina de vapor va ser en el ferrocarril, George Stephenson, en 1825, va construir la Rocket, amb la qual dotaria de locomotores a la primera línia regular de ferrocarril (Liverpool-Manchester, 1829).
La mineria també va ser important per a revolució industrial, era difícil mecanitzar la mineria, un inconvenient per a Gran Bretanya que en 1800 produïa i consumia cinc vegades més carbó que tota l'Europa continental.
En la indústria química Gran Bretanya es va beneficiar de l'aplicació d'innovacions que venia en la majoria de vegades d'altres països. Els canvis principals que es van produir van ser: el pas de productes en el laboratori de xicotetes a grans quantitats, la substitució de matèries primeres orgàniques per inorgàniques, l'aprofitament dels subproductes com base de nous processos químics i el descobriment de nous productes químics. De totes les indagacions químiques la que major repercussió va tenir va ser el gas.
El creixement de l'època de la revolució industrial va ser moderat i desigual, açò s'explica perquè la revolució industrial només es va produir en unes poques regions i en uns pocs processos. Fins a la meitat del segle XIX l'impacte de la industrialització va ser creixent però lent, posteriorment es va accelerar.
Com diu O´Brien (1993), malgrat la seua lentitud, la taxa de creixement entre 1750 i 1859 no té precedents històrics a Gran Bretanya ni cap altre país. Les xifres disponibles avui dia mostren que es va produir un canvi accelerat de la productivitat a principis del segle XIX i que la taxa de canvi de la productivitat entre 1800 i 1860 va triplicar a la del període de 1700 a 1760, és a dir, la de l'últim període anterior a la revolució industrial.
1.2.El paper de l'estat i les institucions.
Les institucions van oferir un marc més o menys favorable al desenvolupament. Els principals aspectes institucionals que han de tenir-se en compte són les mentalitats, els costums i el marc social que defineixen, segons North (1984), les decisions dins de les quals els aspectes econòmics han de prendre les decisions. Quant millor definits i millor defensats estiguen els drets de propietat individuals, com més gran siga la consideració social del treball i més lliurement es deixe actuar al mercat, més possibilitats haurà de poder aconseguir un creixement econòmic sostingut.
Mentre els canvis en la mentalitats i els costums solen ser lents, els de caràcter legal poden ser sobtats i presentar un caràcter revolucionari. Davant una part important del canvi institucional depèn de canvis en la mentalitat i en la manera d'entendre el món de la major part de les persones que formen una societat, la formalització i la imposició dels canvis procedeix de la sanció legal. El ritme de les formes que va adoptar la transformació del marc institucional no van ser iguals en tots els països, encara que els canvis van ser en la mateixa adreça. Les característiques principals podrien ser agrupades en dos àmbits: a) drets ciutadans i sistema polític i b) llibertat d'empresa i redefinició de drets de propietat.
La legislació pròpia dels sistemes feudals diferenciaven legalment les persones en funció de l'estament que pertanyien: els nobles i eclesiàstics eren privilegiats, tenien drets, mentre que la resta eren súbdits subjectes a obligacions. D'altra banda, la majoria de les monarquies eren de caràcter absolut, no existien mecanismes que regularen el poder del rei ni que permeteren el control dels seus actes per part dels ciutadans.
La burgesia necitaba accedir al poder polític i era lògicament contraria al manteniment de privilegis estamentals. Per tant, l'enfortiment de la burgesia com a conseqüència del creixement de les activitats comercials i industrials provocava una pugna pel canvi del marc legal i polític, la revolució gloriosa de 1688 era l'establiment d'una declaració de drets (Bill of Rights) que limita el poder del rei i estableix llibertats públiques (dret) dels seus súbdits. A diferència de la resta d'europeus, els anglesos de qualsevol condició es consideraven lliures de naixement. El triomf dels ideals polítics de la burgesia té dues fites fonamentals: el text d'independència dels Estats Units (1776) i la declaració dels drets de l'home i del ciutadà durant la revolució francesa (1789).
Els sistemes polítics nascuts en aquest procés de canvi es caracteritzaven per l'acceptació del principi representatiu. Encara que el rei i/o el govern van retenir el poder executiu, l'aprovació de les lleis i dels pressupostos corresponia a un parlament triat pels ciutadans. El dret al vot va anar ampliant-se durant el segle XIX, primer només podien votar els majors contribuents, després els propietaris i a la fi de segle tots els homes. El sufragi femení va haver d'esperar fins a ben entrat el segle XX.
L'estat burgés nascut dels canvis institucionals del segle XIX va exercir un paper important en el desenvolupament econòmic, sobretot a través de les seues dues vies: les mesures de foment i la política monetària i comercial. L'acció de l'estat en el foment de l'activitat econòmica es va centrar essencialment en l'impuls a les infraestructures. En general, els governs van construir pel seu compte carreteres i ports, encara que sovint els van finançar mitjançant l'establiment d'impostos o taxes específiques. Els nivells d'alfabetització van millorar però molt lentament, encara que els països protestants (llegir la Bíblia era essencial) era molt més elevats que als catòlics. L'estat necessitava ingressos i la forma de tenir-los havia d'estar en sintonia amb els principis liberals. L'instrument principal es el pressupost, una prohibició explícita d'ingressos i despeses que hauria de ser aprovada pel parlament. Es van eliminar les antigues contribucions discriminatòries o específiques i es van instaurar impostos de caràcter general, que afectaven a la propietat, a la producció i a la venda de productes.
La política comercial adoptada per l'estat afecta a molts interessos i va ser sempre un tema molt debatut. L'estat és una peça fonamental en el procés de desenvolupament econòmic i les seues decisions afecten a les activitats econòmiques d’empreses i particulars, per la qual cosa molts grups tenen interessos a influir en els polítics que prenen aquestes decisions. Sovint, l'estat defensa més a uns determinats interessos particulars que els interessos generals, i encara menys els interessos d'aquells estaments que tenen una menor capacitat de pressió política.
Les institucions van oferir un marc més o menys favorable al desenvolupament. Els principals aspectes institucionals que han de tenir-se en compte són les mentalitats, els costums i el marc social que defineixen, segons North (1984), les decisions dins de les quals els aspectes econòmics han de prendre les decisions. Quant millor definits i millor defensats estiguen els drets de propietat individuals, com més gran siga la consideració social del treball i més lliurement es deixe actuar al mercat, més possibilitats haurà de poder aconseguir un creixement econòmic sostingut.
Mentre els canvis en la mentalitats i els costums solen ser lents, els de caràcter legal poden ser sobtats i presentar un caràcter revolucionari. Davant una part important del canvi institucional depèn de canvis en la mentalitat i en la manera d'entendre el món de la major part de les persones que formen una societat, la formalització i la imposició dels canvis procedeix de la sanció legal. El ritme de les formes que va adoptar la transformació del marc institucional no van ser iguals en tots els països, encara que els canvis van ser en la mateixa adreça. Les característiques principals podrien ser agrupades en dos àmbits: a) drets ciutadans i sistema polític i b) llibertat d'empresa i redefinició de drets de propietat.
La legislació pròpia dels sistemes feudals diferenciaven legalment les persones en funció de l'estament que pertanyien: els nobles i eclesiàstics eren privilegiats, tenien drets, mentre que la resta eren súbdits subjectes a obligacions. D'altra banda, la majoria de les monarquies eren de caràcter absolut, no existien mecanismes que regularen el poder del rei ni que permeteren el control dels seus actes per part dels ciutadans.
La burgesia necitaba accedir al poder polític i era lògicament contraria al manteniment de privilegis estamentals. Per tant, l'enfortiment de la burgesia com a conseqüència del creixement de les activitats comercials i industrials provocava una pugna pel canvi del marc legal i polític, la revolució gloriosa de 1688 era l'establiment d'una declaració de drets (Bill of Rights) que limita el poder del rei i estableix llibertats públiques (dret) dels seus súbdits. A diferència de la resta d'europeus, els anglesos de qualsevol condició es consideraven lliures de naixement. El triomf dels ideals polítics de la burgesia té dues fites fonamentals: el text d'independència dels Estats Units (1776) i la declaració dels drets de l'home i del ciutadà durant la revolució francesa (1789).
Els sistemes polítics nascuts en aquest procés de canvi es caracteritzaven per l'acceptació del principi representatiu. Encara que el rei i/o el govern van retenir el poder executiu, l'aprovació de les lleis i dels pressupostos corresponia a un parlament triat pels ciutadans. El dret al vot va anar ampliant-se durant el segle XIX, primer només podien votar els majors contribuents, després els propietaris i a la fi de segle tots els homes. El sufragi femení va haver d'esperar fins a ben entrat el segle XX.
L'estat burgés nascut dels canvis institucionals del segle XIX va exercir un paper important en el desenvolupament econòmic, sobretot a través de les seues dues vies: les mesures de foment i la política monetària i comercial. L'acció de l'estat en el foment de l'activitat econòmica es va centrar essencialment en l'impuls a les infraestructures. En general, els governs van construir pel seu compte carreteres i ports, encara que sovint els van finançar mitjançant l'establiment d'impostos o taxes específiques. Els nivells d'alfabetització van millorar però molt lentament, encara que els països protestants (llegir la Bíblia era essencial) era molt més elevats que als catòlics. L'estat necessitava ingressos i la forma de tenir-los havia d'estar en sintonia amb els principis liberals. L'instrument principal es el pressupost, una prohibició explícita d'ingressos i despeses que hauria de ser aprovada pel parlament. Es van eliminar les antigues contribucions discriminatòries o específiques i es van instaurar impostos de caràcter general, que afectaven a la propietat, a la producció i a la venda de productes.
La política comercial adoptada per l'estat afecta a molts interessos i va ser sempre un tema molt debatut. L'estat és una peça fonamental en el procés de desenvolupament econòmic i les seues decisions afecten a les activitats econòmiques d’empreses i particulars, per la qual cosa molts grups tenen interessos a influir en els polítics que prenen aquestes decisions. Sovint, l'estat defensa més a uns determinats interessos particulars que els interessos generals, i encara menys els interessos d'aquells estaments que tenen una menor capacitat de pressió política.
1.3.La difusió de la industrialització a
l'Europa continental.
Com afirma Pollard (1991), només hi ha hagut una revolució industrial i es va produir a Anglaterra. La resta de països va començar a industrialitzar-se a imitació d'Anglaterra i mitjançant la transferència de tecnologia britànica. La difusió va ser lenta i desigual. L'adopció dels processos industrials va ser comparativament fàcil en els països que tenien una dotació de factors i de capital humà i un sistema de valors semblats als britànics. Aquests països formen el primer cicle de difusió de la revolució industrial, en el qual la industrialització es va iniciar i va consolidar a partir de 1830. Aquest primer cercle està format per: Bèlgica, França, Alemanya, Suïssa i Estats Units.
Un segon cicle de difusió de la revolució industrial apareix a partir de 1870 i comprèn, de manera molt desigual, a la resta d'Europa, des d'Escandinàvia fins al Mediterrani, passant per Rússia. Aquests països consoliden els elements de la primera revolució industrial en el moment en el qual els països del primer cicle inicien la segona revolució tecnològica. En cadascun d'aquests cercles, el desenvolupament va ser molt desigual. La industrialització va ser, a tot arreu, un fenomen regional. Només algunes regions de cada país van adoptar i van consolidar alguns processos industrials.
Els països del segon cercle, aproximadament 1870, havien iniciat el procés d'industrialització i disposaven d'una xarxa de ferrocarrils més o menys extenses i més o menys útil per a completar el desenvolupament econòmic, encara que continuen sent economies bàsicament agrícoles, amb una feble capacitat de creixement. L'etapa 1870-1914 va implicar canvis importants en aquest grup. Alguns països van aconseguir avançar de manera que en 1914 s'acostaven als països avançats. La resta de països, encara que també van créixer, haurien d'esperar fins a la segona meitat del segle XX per a desenvolupar-se com a comunitats industrials. Com apunta Flamant (1976), en 1914 una part d'Europa utilitzava el cavall a vapor, mentre la resta només coneixia el cavall de tir.
Per als països no industrialitzats, el millor camí cap al creixement semblava passar per dedicar els capitals disponibles en la construcció d'una xarxa ferroviària destinada a afavorir els intercanvis internacionals i per posar en pràctica polítiques comercials lliurecanvistes. El model de creixement complementari va ser adoptat per dos grups de països. D'una banda estan els del centre-nord d'Europa, propers als grans mercats demandants i capaços d'oferir productes primaris amb poca competència internacional, que amb el temps serien en part transformats industrialment en el propi país. El segon grup de països que ho formen els estats situats bàsicament en el Mediterrani i a Europa de l'est, amb els grups dominants basaven la seua riquesa a la propietat de la terra, a través de les rendes agrícoles o la venda de productes primaris a l'exterior. Per a aquests països, la divisió internacional del treball proporcionava una oportunitat de creixement molt atractiva. A partir de 1860 aquest model va començar a ser qüestionat i només va seguir sent útil als països capaços de dur a terme una industrialització alternativa, que no es basàra en les polítiques basades en la divisió internacional del treball i en el lliurecanvisme. Es va produir durant l'etapa de depressió econòmica subsegüent a la crisi dels anys 70.
Com afirma Pollard (1991), només hi ha hagut una revolució industrial i es va produir a Anglaterra. La resta de països va començar a industrialitzar-se a imitació d'Anglaterra i mitjançant la transferència de tecnologia britànica. La difusió va ser lenta i desigual. L'adopció dels processos industrials va ser comparativament fàcil en els països que tenien una dotació de factors i de capital humà i un sistema de valors semblats als britànics. Aquests països formen el primer cicle de difusió de la revolució industrial, en el qual la industrialització es va iniciar i va consolidar a partir de 1830. Aquest primer cercle està format per: Bèlgica, França, Alemanya, Suïssa i Estats Units.
Un segon cicle de difusió de la revolució industrial apareix a partir de 1870 i comprèn, de manera molt desigual, a la resta d'Europa, des d'Escandinàvia fins al Mediterrani, passant per Rússia. Aquests països consoliden els elements de la primera revolució industrial en el moment en el qual els països del primer cicle inicien la segona revolució tecnològica. En cadascun d'aquests cercles, el desenvolupament va ser molt desigual. La industrialització va ser, a tot arreu, un fenomen regional. Només algunes regions de cada país van adoptar i van consolidar alguns processos industrials.
Els països del segon cercle, aproximadament 1870, havien iniciat el procés d'industrialització i disposaven d'una xarxa de ferrocarrils més o menys extenses i més o menys útil per a completar el desenvolupament econòmic, encara que continuen sent economies bàsicament agrícoles, amb una feble capacitat de creixement. L'etapa 1870-1914 va implicar canvis importants en aquest grup. Alguns països van aconseguir avançar de manera que en 1914 s'acostaven als països avançats. La resta de països, encara que també van créixer, haurien d'esperar fins a la segona meitat del segle XX per a desenvolupar-se com a comunitats industrials. Com apunta Flamant (1976), en 1914 una part d'Europa utilitzava el cavall a vapor, mentre la resta només coneixia el cavall de tir.
Per als països no industrialitzats, el millor camí cap al creixement semblava passar per dedicar els capitals disponibles en la construcció d'una xarxa ferroviària destinada a afavorir els intercanvis internacionals i per posar en pràctica polítiques comercials lliurecanvistes. El model de creixement complementari va ser adoptat per dos grups de països. D'una banda estan els del centre-nord d'Europa, propers als grans mercats demandants i capaços d'oferir productes primaris amb poca competència internacional, que amb el temps serien en part transformats industrialment en el propi país. El segon grup de països que ho formen els estats situats bàsicament en el Mediterrani i a Europa de l'est, amb els grups dominants basaven la seua riquesa a la propietat de la terra, a través de les rendes agrícoles o la venda de productes primaris a l'exterior. Per a aquests països, la divisió internacional del treball proporcionava una oportunitat de creixement molt atractiva. A partir de 1860 aquest model va començar a ser qüestionat i només va seguir sent útil als països capaços de dur a terme una industrialització alternativa, que no es basàra en les polítiques basades en la divisió internacional del treball i en el lliurecanvisme. Es va produir durant l'etapa de depressió econòmica subsegüent a la crisi dels anys 70.
2.1.La pèrdua de l'hegemonia britànica.
Aquesta època es coneix com "el climateri britànic (1870-1914)". Climateri aplicat a l'economia indica la ralentització del ritme de creixement.
Durant aqueixa època, Gran Bretanya és encara la primera potència europea i la primera potència comercial i financera mundial, però no la que més creix, de manera que cedeix terreny davant els seus competidors.
A conseqüència especialment de la crisi que es va iniciar en 1873 l'economia internacional va experimentar una sèrie de canvis que en gran part tendeixen a reduir l'anterior predomini britànic. Els països del primer cicle d'industrialització comencen a ser capaços de construir la seua pròpia maquinària i els seus productes finals comencen a ser competitius en tercers mercats. A més, tots els països menys Gran Bretanya, Holanda i Dinamarca adopten polítiques proteccionistes, que suposen una barrera per als productes britànics.
Gran Bretanya era una economia fortament depenent dels mercats internacionals. Així l'avantatge és que ser el primer país industrialitzat l'havia permès envair els primers mercats mundials però al mateix temps havia vinculat la prosperitat britànica al creixement del mercat exterior. D'altra banda, Gran Bretanya tenia una dotació de recursos inferior que els seus principals competidors, Estats Units i Alemanya. A més invertia poc als sectors innovadors (acer, química, electricitat), com a resultat, les inversions britàniques aporten menys valor afegit, eren menys rendibles. Al mateix temps, Gran Bretanya mantenia l'estructura empresarial i educativa tradicional, per la qual cosa al començament del segle XX, el nombre d'enginyers que eixien cada any de les universitats britàniques era molt inferior al de les universitats alemanyes. No obstant açò, durant aquests anys Gran Bretanya va consolidar la seua primacia en el sector terciari, els serveis. Ja era el país capdavanter en camps com el transport marítim, les assegurances i sobretot les finances internacionals. En definitiva, en vespres de la Primera Guerra Mundial, l'economia britànica era la segona a nivell mundial, la primera a Europa i la primera potència comercial mundial, encara que no l'economia més dinàmica. I dins de l'economia britànica, els avantatges comercials de l'imperi i el paper de principal centre financer mundial eren més importants que el sector industrial.
2.2.El potent ascens dels Estats Units.
El
creixement dels Estats Units es va deure principalment a tres factors:
1- L'ampliació del territori fins a arribar a les fronteres continentals actuals, procés pràcticament completat en 1848.
2- El poblament d'aquest territori va ser un procés molt més lent pel que alguna zona no va disposar de suficient població blanca per a constituir-se com a estat fins a 1912. El poblament va tenir quatre aspectes rellevants:
a) un fort creixement vegetatiu, possible per la disponibilitat de terres, com va observar Malthus.
b) Una gran immigració procedent d'Europa, que és el factor principal.
c) La importació d'esclaus africans i semi esclaus orientals.
d) La desaparició de la major part de la població autòctona: com a mínim 13 milions d'indis van ser exterminats per les armes, la fam o les malalties.
3- El creixement econòmic, les bases del qual van ser:
a) la disponibilitat de terra i recursos naturals.
b) El fet que una part important del territori va ser l'adequada per a la producció d'una matèria primera bàsica per a la revolució industrial: el cotó ( The King Cotton).
c) La ràpida adopció i millora dels processos industrials, especialment de les siderúrgiques i dels sectors de la segona revolució tecnològica.
d) El seu nivell de vida i, per tant, una capacitat de compra relativament elevada.
e) Un mercat amb gran capacitat de creixement, que estimula la inversió industrial i permetia grans economies d'escala.
1- L'ampliació del territori fins a arribar a les fronteres continentals actuals, procés pràcticament completat en 1848.
2- El poblament d'aquest territori va ser un procés molt més lent pel que alguna zona no va disposar de suficient població blanca per a constituir-se com a estat fins a 1912. El poblament va tenir quatre aspectes rellevants:
a) un fort creixement vegetatiu, possible per la disponibilitat de terres, com va observar Malthus.
b) Una gran immigració procedent d'Europa, que és el factor principal.
c) La importació d'esclaus africans i semi esclaus orientals.
d) La desaparició de la major part de la població autòctona: com a mínim 13 milions d'indis van ser exterminats per les armes, la fam o les malalties.
3- El creixement econòmic, les bases del qual van ser:
a) la disponibilitat de terra i recursos naturals.
b) El fet que una part important del territori va ser l'adequada per a la producció d'una matèria primera bàsica per a la revolució industrial: el cotó ( The King Cotton).
c) La ràpida adopció i millora dels processos industrials, especialment de les siderúrgiques i dels sectors de la segona revolució tecnològica.
d) El seu nivell de vida i, per tant, una capacitat de compra relativament elevada.
e) Un mercat amb gran capacitat de creixement, que estimula la inversió industrial i permetia grans economies d'escala.
El creixement nord-americà té com a característica principal l'ús
despreocupat del factor abundant (terra, matèries primeres...) fins a extrems
que a Europa podrien semblar un desaprofitament, a canvi de l'obra de factors
escassos (capital i especialment treball).
Les 13 colònies (que van passar a ser estats després) formaven dues grans àrees econòmiques amb característiques diferents. El nord (nova Anglaterra) reproduïa les condicions de vida i de treball de la metròpoli. En canvi en el sud, predominava una economia de plantació semblant a la del Carib, amb tendència al monocultiu (tabac, cotó), que basava la producció en mà d'obra esclava.
Al llarg de la primera meitat del segle XIX, es va formar una nova zona: el mig oest, de grans finques primer de ramaderia extensiva acompanyada posteriorment d'una agricultura igualment extensiva i l'explotació i transformació dels recursos miners.
Els mitjans de transport van comportar un problema més greu. Fins a 1830, només es disposen d’alguns camins de terra i de navegació fluvial que no sempre era fàcil. La innovació en aquest camp va ser la navegació de vapor. Els vaixells de vapor de Fulton (1807) van reduir a un terç el temps de navegació necessari per a recórrer la vall del Mississippi. No obstant açò, no van ser importants fins a 1825 que l'estat de Nova York va completar el canal del Eire, que comunicava la zona dels grans llacs amb el port de Nova York a través del riu Hudson i facilitava el transport entre les planes del mig oest i la costa. El canal del Eire va ser un èxit econòmic, que va convertir a Nova York en el primer port i en la principal ciutat del món.
En 1840 la xarxa ferroviària nord-americana era la més gran la de tota Europa. El ferrocarril va ser essencial per a la penetració cap a l'interior del continent, l'aportació d'aquestes àrees i la comercialització dels seus productes (Pollard, 1990).
En 1791, la producció nord-americana només presenta un 0,4% de la producció mundial: en 1860 ja representava un 66%. Aquest creixement impressionant s'explica per aquests quatre factors:
1- La gran extensió del territori disponible, que permetia sembrar cotó any rere any i passar a una nova terra quan l'anterior ja estava esgotada pel monocultiu.
2- El cultiu amb mà d'obra esclava.
3- Un cost de transport cap al principal client (Gran Bretanya) inferior al dels altres països conreadors (Egipte, l'índia, Brasil).
4- La intervenció de la desmontadora mecànica que abaratia la preparació de les fibres.
La aportació indústrial americana més important en aquesta època va ser la producció de peces estàndard. Aquest tipus de producció, que requeria màquines o eines capaces de fabricar peces perfectament iguals, i per tant, fàcils d'acoblar i de reemplaçar, va ser anomenat sistema americà de fabricació.
En 1860, el PIB d'Estats Units era semblat al de qualsevol dels països industrialitzats europeus (Gran Bretanya, França i Alemanya). En canvi en 1913 equival a la suma del PIB dels tres països. Aquest creixement es deu, en part, al creixement de la població gràcies a la immigració europea i a l'ocupació dels territoris de l'oest i, molt especialment a la magnitud del creixement social afavorida per la disponibilitat de matèries primeres i per la grandària del mercat, que permetia crear empreses grans, amb les consegüents economies d'escala i amortitzar ràpidament la introducció de les tècniques més noves. A la fi del segle XIX, la indústria nord-americana era la més moderna i la més innovadora, ja que qualsevol innovació que els disminuïra costos i permetera rebaixar preus resultava rendible per la magnitud del mercat potencial. Una millor relació qualitat preu facilitava l'augment de les vendes i l'exclusió del mercat els competidors.
Si fins a la guerra de secessió l'economia nord-americana havia depès especialment de l’agricultura, a partir de 1860 el creixement va ser principalment industrial. Els factors més importants de creixement industrial eren l'explotació i la utilització dels recursos naturals, la producció en massa de béns estandarditzats que feien que les indústries nord-americanes anaren molt més dinàmiques que les europees. L'acer, el petroli, l'electricitat i l'automòbil van ser els sectors punta del creixement industrial nord-americà entre 1860 i 1913.Des del punt de vista de l'organització, el complement de l'estandardització és el taylorisme (Taylor, 1893), que consisteix a estudiar el procés de producció i dividir-ho en moviments curts. La culminació d'aquest procés és el treball en cadena, la implantació més cèlebre va ser la de fabrica Ford a Detroit en 1904.
Les 13 colònies (que van passar a ser estats després) formaven dues grans àrees econòmiques amb característiques diferents. El nord (nova Anglaterra) reproduïa les condicions de vida i de treball de la metròpoli. En canvi en el sud, predominava una economia de plantació semblant a la del Carib, amb tendència al monocultiu (tabac, cotó), que basava la producció en mà d'obra esclava.
Al llarg de la primera meitat del segle XIX, es va formar una nova zona: el mig oest, de grans finques primer de ramaderia extensiva acompanyada posteriorment d'una agricultura igualment extensiva i l'explotació i transformació dels recursos miners.
Els mitjans de transport van comportar un problema més greu. Fins a 1830, només es disposen d’alguns camins de terra i de navegació fluvial que no sempre era fàcil. La innovació en aquest camp va ser la navegació de vapor. Els vaixells de vapor de Fulton (1807) van reduir a un terç el temps de navegació necessari per a recórrer la vall del Mississippi. No obstant açò, no van ser importants fins a 1825 que l'estat de Nova York va completar el canal del Eire, que comunicava la zona dels grans llacs amb el port de Nova York a través del riu Hudson i facilitava el transport entre les planes del mig oest i la costa. El canal del Eire va ser un èxit econòmic, que va convertir a Nova York en el primer port i en la principal ciutat del món.
En 1840 la xarxa ferroviària nord-americana era la més gran la de tota Europa. El ferrocarril va ser essencial per a la penetració cap a l'interior del continent, l'aportació d'aquestes àrees i la comercialització dels seus productes (Pollard, 1990).
En 1791, la producció nord-americana només presenta un 0,4% de la producció mundial: en 1860 ja representava un 66%. Aquest creixement impressionant s'explica per aquests quatre factors:
1- La gran extensió del territori disponible, que permetia sembrar cotó any rere any i passar a una nova terra quan l'anterior ja estava esgotada pel monocultiu.
2- El cultiu amb mà d'obra esclava.
3- Un cost de transport cap al principal client (Gran Bretanya) inferior al dels altres països conreadors (Egipte, l'índia, Brasil).
4- La intervenció de la desmontadora mecànica que abaratia la preparació de les fibres.
La aportació indústrial americana més important en aquesta època va ser la producció de peces estàndard. Aquest tipus de producció, que requeria màquines o eines capaces de fabricar peces perfectament iguals, i per tant, fàcils d'acoblar i de reemplaçar, va ser anomenat sistema americà de fabricació.
En 1860, el PIB d'Estats Units era semblat al de qualsevol dels països industrialitzats europeus (Gran Bretanya, França i Alemanya). En canvi en 1913 equival a la suma del PIB dels tres països. Aquest creixement es deu, en part, al creixement de la població gràcies a la immigració europea i a l'ocupació dels territoris de l'oest i, molt especialment a la magnitud del creixement social afavorida per la disponibilitat de matèries primeres i per la grandària del mercat, que permetia crear empreses grans, amb les consegüents economies d'escala i amortitzar ràpidament la introducció de les tècniques més noves. A la fi del segle XIX, la indústria nord-americana era la més moderna i la més innovadora, ja que qualsevol innovació que els disminuïra costos i permetera rebaixar preus resultava rendible per la magnitud del mercat potencial. Una millor relació qualitat preu facilitava l'augment de les vendes i l'exclusió del mercat els competidors.
Si fins a la guerra de secessió l'economia nord-americana havia depès especialment de l’agricultura, a partir de 1860 el creixement va ser principalment industrial. Els factors més importants de creixement industrial eren l'explotació i la utilització dels recursos naturals, la producció en massa de béns estandarditzats que feien que les indústries nord-americanes anaren molt més dinàmiques que les europees. L'acer, el petroli, l'electricitat i l'automòbil van ser els sectors punta del creixement industrial nord-americà entre 1860 i 1913.Des del punt de vista de l'organització, el complement de l'estandardització és el taylorisme (Taylor, 1893), que consisteix a estudiar el procés de producció i dividir-ho en moviments curts. La culminació d'aquest procés és el treball en cadena, la implantació més cèlebre va ser la de fabrica Ford a Detroit en 1904.
2.3.L'arrencada del Japó.
Japó representa l'únic cas d'industrialització d'una societat no occidental abans de la Primera Guerra Mundial. La industrialització japonesa va ser impulsada per l'estat per raons més polítiques que econòmiques. Volien evitar la submissió a les potències occidentals.
Japó no va poder resistir la influència occidental imposada per l'amenaça d'una petita esquadra nord-americana (comodoro Perry) de bombardejar el port de Tòquio si Japó no posava fi al seu aïllament comercial (1853). Japó es va veure obligat a signar tractats comercials desiguals amb les potències occidentals, que limitaven a un màxim de 5% de dret d'entrada dels seus productes a Japó. Les protestes populars que es van produir van ser sufocades bombardejant els ports.
El desprestigi que va suposar caure davant les potències occidentals i el desig de modernitzar el país va conduir a la revolució Meiji de 1868, liderada per la casta militar i els comerciants, amb un lema molt expressiu: "nació rica, exèrcit fort". La revolució Meiji va suposar l'abolició del feudalisme i la modernització del país en tots els àmbits amb la finalitat principal de disposar d'un exèrcit modern, capaç de preservar la independència del país i de dur a terme les conquestes necessàries per a millorar la seua economia.
En 1868, Japó era una economia agrícola endarrerida i sotmesa a una organització feudal molt dura. La revolució Meiji pretenia modernitzar el país, no desposseir a les classes dirigents. La propietat de la terra va ser transferida als camperols, però a canvi d'un fort impost estatal en moneda (3% del valor de la terra) que en part anava destinat a indemnitzar als senyors feudals.
La seua industrialització va tenir tres bases principals, l'impuls governamental, la falta de competència d'altres països de la seua zona geogràfica i la disponibilitat de matèries primeres que comptaven amb una demanda exterior molt forta i creixent: la seda.
La contribució del govern va ser d'una banda indirecta, a través de la ràpida modernització del conjunt de l'economia. No obstant açò, la cosa que distingeix més la industrialització japonesa és la intervenció directa de l'estat, que va importar tècnics i va finançar empreses model en diversos sectors.
La pressió impositiva sobre la pagesia havia de finançar també les indemnitzacions als antics senyors feudals. Açò impedia la formació d'un mercat nacional suficient. Per a mantenir l'aportació estatal de capital es va recórrer a un fort augment del deute públic i l'increment de l'emissió de paper moneda no convertible, que va generar inflació i una relació violenta coneguda com la rebel·lió Satsuma (1876).
La resposta va ser un canvi dràstic de la política econòmica (1881). El govern va vendre a particulars les fàbriques creades en l'etapa anterior, va incrementar els impostos agraris i va dur a terme una política monetària deflacionista, presidida per la creació del Banc de Japó (1885) que va obtenir el monopoli de l'emissió de bitllets.La indústria de béns de producció va quedar pràcticament estancada, fins que en 1896 les pressions militars van forçar una nova intervenció de l'estat amb la creació del complex siderúrgic de Yawata (operatiu en 1901). El creixement industrial va ser possible gràcies a la conquesta de mercats exteriors usant una doble via. D'una banda, mitjançant la competitivitat: els productes japonesos resulten barats perquè disposava de molta mà d'obra. Segons Sugiyama (1988), el comerç exterior japonès té dues cares, per una era un país endarrerit per a Europa i Estats Units, en canvi, respecte a Àsia era un país exportador de productes industrials de consum i importador de matèries primeres. L'altra via va ser la violència, Japó va emprendre una política d'ocupació de territoris per a convertir-los en colònies, d'on podria tenir minerals i matèries primeres i on podia vendre productes industrials. La despesa militar, que consumia el 13% del pressupost de 1880, aconseguia el 42,5% en 1910.
El model de creixement industrial japonès, basat en el capital exterior i l'expansió militar, va tornar a comportar deute i inflació. Però l'oportunitat va arribar amb la Primera Guerra Mundial, quan els productes japonesos van poder introduir-se sense competència en els mercats orientals, desabastits pels occidentals.
Malgrat els esforços de l'estat, la industrialització de Japó no va ser important fins al colp de sort que va comportar per al país la seua neutralitat durant la Primera Guerra Mundial.
Japó representa l'únic cas d'industrialització d'una societat no occidental abans de la Primera Guerra Mundial. La industrialització japonesa va ser impulsada per l'estat per raons més polítiques que econòmiques. Volien evitar la submissió a les potències occidentals.
Japó no va poder resistir la influència occidental imposada per l'amenaça d'una petita esquadra nord-americana (comodoro Perry) de bombardejar el port de Tòquio si Japó no posava fi al seu aïllament comercial (1853). Japó es va veure obligat a signar tractats comercials desiguals amb les potències occidentals, que limitaven a un màxim de 5% de dret d'entrada dels seus productes a Japó. Les protestes populars que es van produir van ser sufocades bombardejant els ports.
El desprestigi que va suposar caure davant les potències occidentals i el desig de modernitzar el país va conduir a la revolució Meiji de 1868, liderada per la casta militar i els comerciants, amb un lema molt expressiu: "nació rica, exèrcit fort". La revolució Meiji va suposar l'abolició del feudalisme i la modernització del país en tots els àmbits amb la finalitat principal de disposar d'un exèrcit modern, capaç de preservar la independència del país i de dur a terme les conquestes necessàries per a millorar la seua economia.
En 1868, Japó era una economia agrícola endarrerida i sotmesa a una organització feudal molt dura. La revolució Meiji pretenia modernitzar el país, no desposseir a les classes dirigents. La propietat de la terra va ser transferida als camperols, però a canvi d'un fort impost estatal en moneda (3% del valor de la terra) que en part anava destinat a indemnitzar als senyors feudals.
La seua industrialització va tenir tres bases principals, l'impuls governamental, la falta de competència d'altres països de la seua zona geogràfica i la disponibilitat de matèries primeres que comptaven amb una demanda exterior molt forta i creixent: la seda.
La contribució del govern va ser d'una banda indirecta, a través de la ràpida modernització del conjunt de l'economia. No obstant açò, la cosa que distingeix més la industrialització japonesa és la intervenció directa de l'estat, que va importar tècnics i va finançar empreses model en diversos sectors.
La pressió impositiva sobre la pagesia havia de finançar també les indemnitzacions als antics senyors feudals. Açò impedia la formació d'un mercat nacional suficient. Per a mantenir l'aportació estatal de capital es va recórrer a un fort augment del deute públic i l'increment de l'emissió de paper moneda no convertible, que va generar inflació i una relació violenta coneguda com la rebel·lió Satsuma (1876).
La resposta va ser un canvi dràstic de la política econòmica (1881). El govern va vendre a particulars les fàbriques creades en l'etapa anterior, va incrementar els impostos agraris i va dur a terme una política monetària deflacionista, presidida per la creació del Banc de Japó (1885) que va obtenir el monopoli de l'emissió de bitllets.La indústria de béns de producció va quedar pràcticament estancada, fins que en 1896 les pressions militars van forçar una nova intervenció de l'estat amb la creació del complex siderúrgic de Yawata (operatiu en 1901). El creixement industrial va ser possible gràcies a la conquesta de mercats exteriors usant una doble via. D'una banda, mitjançant la competitivitat: els productes japonesos resulten barats perquè disposava de molta mà d'obra. Segons Sugiyama (1988), el comerç exterior japonès té dues cares, per una era un país endarrerit per a Europa i Estats Units, en canvi, respecte a Àsia era un país exportador de productes industrials de consum i importador de matèries primeres. L'altra via va ser la violència, Japó va emprendre una política d'ocupació de territoris per a convertir-los en colònies, d'on podria tenir minerals i matèries primeres i on podia vendre productes industrials. La despesa militar, que consumia el 13% del pressupost de 1880, aconseguia el 42,5% en 1910.
El model de creixement industrial japonès, basat en el capital exterior i l'expansió militar, va tornar a comportar deute i inflació. Però l'oportunitat va arribar amb la Primera Guerra Mundial, quan els productes japonesos van poder introduir-se sense competència en els mercats orientals, desabastits pels occidentals.
Malgrat els esforços de l'estat, la industrialització de Japó no va ser important fins al colp de sort que va comportar per al país la seua neutralitat durant la Primera Guerra Mundial.
3.1. Els processos tecnològics.
Malgrat la importància dels materials la característica més distintiva de la segona revolució tecnològica és l'ús d'una nova font energia, el petroli, i d'una nova forma d'energia, l'electricitat. La importància del petroli procedeix del seu ús com a carburant d'un motor nou, el motor de combustió interna. En aquest l'energia s'aconsegueix per una sèrie de petites explosions coordinades a l'interior dels pistons, els quals mouen els èmbols que transmeten el moviment circular a un eix. L'invent bàsic es de l'alemany N.A. Otto en 1876. Comparat amb la màquina a vapor, els principals avantatges són les seues dimensions menors, una major seguretat i neteja i una gran adaptabilitat, ja que pot ser usat amb poca o molta potència, de forma intermitent i en qualsevol lloc. Els primers motors a gasolina van ser construïts en 1885 per Rudolf Daimler a Gran Bretanya i per Karl Benz a Alemanya. 10 anys d'intenses proves donarien ràpidament amb l'aparició del motor dièsel (1895) i del primer automòbil Ford (1896).
L'automòbil representa la culminació de la segona revolució tecnològica, com el ferrocarril ho va ser a la primera revolució industrial.
Una altra de les innovacions de la segona revolució tecnològica en el món del transport va ser l'aviació (primer vol a través del canal de la Mancha en 1909), fins a la Primera Guerra Mundial va ser sobretot una activitat esportiva, que passaria a militar durant el conflicte.
El petroli es va convertir en la principal font d'energia mundial. Aquesta situació no va començar a canviar fins a 1973, quan la guerra entre israelis i àrabs va fer que els preus del petroli es triplicaren, açò porta a que cresquera l'ús del gas natural, un producte més barat, d'una transformació menys contaminant i més fàcil de transportar i d'emmagatzemar. Aquests avantatges han permès canviar el petroli per gas natural en els usos industrials i domèstics, però no en el transport.
La primera aplicació pràctica de l'electricitat va ser en el món de la comunicació (el telègraf), un pas més en la mateixa adreça ho representa el telèfon (Bell, 1876). Molt més important va ser la telegrafia sense fils (radiotelegrafia), que va permetre en un primer moment un enllaç immediat amb els vaixells en altamar, i a partir dels anys 1920, l'emissió radiofònica oberta, la ràdio. En els anys 30 va aparèixer la televisió. No obstant açò, la qual cosa va convertir a l'electricitat en la principal innovació tecnològica del segle XX va ser la seua aplicació en la il·luminació, al motor elèctric i l'electroquímica.
L'electricitat s'havia d'obtenir d'un motor primari mitjançant l'aplicació d'un generador elèctric (el primer que va ser eficient va ser la dinamo de Gramme, 1872). El desenvolupament de la turbina de vapor de Parsons (1884) millorà l’aprofitament dels processos tèrmics per a la producció d'electricitat.
La producció d'electricitat també es pot realitzar a partir de l'energia hidràulica. Primer s'aprofiten els salts que movien molins d'altres instal·lacions industrials, però molt prompte es van cercar salts d'aigua o es van construir embassaments que permetien potències molt superiors. El problema inicial per a l’aprofitament elèctric de l'energia hidràulica era la forta pèrdua de fluid elèctric en el trasllat a llargues distàncies. Només els pobles pròxims a corrents d'aigua adequades podien utilitzar l'energia hidroelèctrica. La transmissió d'electricitat a llarga distància va ser possible quan es va comprovar que les pèrdues de transport eren inversament proporcionals a la tensió a la qual era transmès el fluid elèctric i, per tant, que aquestes disminuïen si el transport es realitzava en línies d'alta tensió. Les primeres línies d'alta tensió es van experimentar amb èxit en 1891 a Alemanya.
Una forma més recent d'obtenció d'energia elèctrica són les centrals nuclears, basades en l'energia derivada de la fissió de l'àtom d'urani. Les primeres centrals nuclears van començar a funcionar a mitjans de la dècada de 1950 i la seua construcció es va difondre ràpidament en els 60 i 70.
Els grans avantatges d'electricitat són: la flexibilitat, la transmissibilitat i la divisibilitat. El fluid elèctric es pot transformar alternativament en llum, calor o en força de manera senzilla i mitjançant transformadors xicotets i nets. Pot ser transportat per dins de les fàbriques i de les cases a través de cables fins i flexibles i la seua potència pot dividir-se fins a ajustar-la a les necessitats de cada usuari.
Les principals aplicacions de l'electricitat es van desenvolupar ràpidament. En la il·luminació, l'arc voltaic (1857), útil per a grans potències lúminiques i prompte es va veure complementat amb la bombeta elèctrica inventada per Edison en 1879. No obstant açò l'aplicació més transcendent va ser el motor elèctric. La seua primera aplicació va ser al transport. En 1879, Siemens presentava a Berlín el primer ferrocarril elèctric (tramvia). Les ciutats ràpidament van adoptar el nou mitjà de transport que es va ampliar als voltants. A la fi del segle XIX les grans ciutats van incorporar el metro (Londres 1890, diversos 1898). El motor elèctric també va suposar l'aparició dels electrodomèstics.
3.2.La revolució demogràfica.
La segona revolució tecnològica coincideix en els països avançats amb la fi de la transició demogràfica i amb la implantació del cicle demogràfic modern, caracteritzat per uns índexs de natalitat i mortalitat baixos. En la disminució de mortalitat es poden distingir tres fases. A la primera els fets determinants són molt difusos: la lleugera manera de criar als xiquets i alguns avanços higiènics, mesures públiques per a evitar la propagació d'epidèmies, millores en el proveïment, etc. En la segona fase, el factor determinant és l'augment de la renda. En la tercera el factor determinant és la millora de la sanitat i la medicina.
Segons Livi Bacci (1990), el descens de la mortalitat a Anglaterra i a Itàlia entre 1881 i 1951 respon a unes causes semblants encara que siguen dos països tan diferents. El principal factor es la disminució de la mortalitat infantil i juvenil gràcies al control de malalties infeccioses de l'aparell respiratori o de l'aparell digestiu.
No obstant açò, el cicle demogràfic modern no comença fins que el descens de la mortalitat no ve acompanyat per un descens de la natalitat. Aquest descens de la natalitat arriba prematurament a França (1800) però en països avançats com Gran Bretanya, Suècia o Estats Units arriba entre 1870-1880. Per als altres països europeus açò arriba sobre 1920. En l'est d'Europa i a Japó, la natalitat comença a descendir a principis del segle XX i el procés es pot donar per finalitzat després de la Segona Guerra Mundial. En el tercer món aquest descens s'inicia entre 1960-1970. El descens de fertilitat es produeix bàsicament per la limitació intencionada de naixements mitjançant l'ús d'anticonceptius o l'avortament.
Els problemes demogràfics en els països rics procedeixen de la baixa natalitat. En 1930 alguns països no aconseguien els dos fills per dona, fet que produeix un descens de la població. La recuperació d'aquesta crisi va ser deguda a raons econòmiques. En els anys posteriors, l'índex de producció va créixer a causa de la disminució de la solteria definitiva i de l'avanç de l'edat per al matrimoni. El nou descens en els anys 70 té raons diferents, relacionats amb la nova forma de concebre els conceptes de família, treball i oci. Els resultats d'aquestes noves pautes de comportament demogràfic són, d'una banda, l'envelliment de la població i, per un altre, la falta de mà d'obra per als oficis més incòmodes i menys remunerats, que exigeixen el recurs de la immigració.
El temor és que es produïsca un estancament fins i tot un descens de la demanda, un augment de l'índex de dependència de la població no treballadora respecte la treballadora i una reducció en la qualitat de la força de treball.
Els països pobres tenen en comú un creixement que a partir de 1930 duplica els índexs més elevats mai obtinguts en els països avançats. S'ha tendit a pensar que el creixement de la població impedeix el desenvolupament econòmic i condemna aqueixos països a una renda descendent.Wrigley (1985) parla de "un complex equilibri entre dificultats i oportunitats." La disponibilitat de tecnologia estrangera, de la mateixa forma que responsables del descens de mortalitat i per tant de l'augment de població, ofereix també possibilitats de creixement.
La segona revolució tecnològica coincideix en els països avançats amb la fi de la transició demogràfica i amb la implantació del cicle demogràfic modern, caracteritzat per uns índexs de natalitat i mortalitat baixos. En la disminució de mortalitat es poden distingir tres fases. A la primera els fets determinants són molt difusos: la lleugera manera de criar als xiquets i alguns avanços higiènics, mesures públiques per a evitar la propagació d'epidèmies, millores en el proveïment, etc. En la segona fase, el factor determinant és l'augment de la renda. En la tercera el factor determinant és la millora de la sanitat i la medicina.
Segons Livi Bacci (1990), el descens de la mortalitat a Anglaterra i a Itàlia entre 1881 i 1951 respon a unes causes semblants encara que siguen dos països tan diferents. El principal factor es la disminució de la mortalitat infantil i juvenil gràcies al control de malalties infeccioses de l'aparell respiratori o de l'aparell digestiu.
No obstant açò, el cicle demogràfic modern no comença fins que el descens de la mortalitat no ve acompanyat per un descens de la natalitat. Aquest descens de la natalitat arriba prematurament a França (1800) però en països avançats com Gran Bretanya, Suècia o Estats Units arriba entre 1870-1880. Per als altres països europeus açò arriba sobre 1920. En l'est d'Europa i a Japó, la natalitat comença a descendir a principis del segle XX i el procés es pot donar per finalitzat després de la Segona Guerra Mundial. En el tercer món aquest descens s'inicia entre 1960-1970. El descens de fertilitat es produeix bàsicament per la limitació intencionada de naixements mitjançant l'ús d'anticonceptius o l'avortament.
Els problemes demogràfics en els països rics procedeixen de la baixa natalitat. En 1930 alguns països no aconseguien els dos fills per dona, fet que produeix un descens de la població. La recuperació d'aquesta crisi va ser deguda a raons econòmiques. En els anys posteriors, l'índex de producció va créixer a causa de la disminució de la solteria definitiva i de l'avanç de l'edat per al matrimoni. El nou descens en els anys 70 té raons diferents, relacionats amb la nova forma de concebre els conceptes de família, treball i oci. Els resultats d'aquestes noves pautes de comportament demogràfic són, d'una banda, l'envelliment de la població i, per un altre, la falta de mà d'obra per als oficis més incòmodes i menys remunerats, que exigeixen el recurs de la immigració.
El temor és que es produïsca un estancament fins i tot un descens de la demanda, un augment de l'índex de dependència de la població no treballadora respecte la treballadora i una reducció en la qualitat de la força de treball.
Els països pobres tenen en comú un creixement que a partir de 1930 duplica els índexs més elevats mai obtinguts en els països avançats. S'ha tendit a pensar que el creixement de la població impedeix el desenvolupament econòmic i condemna aqueixos països a una renda descendent.Wrigley (1985) parla de "un complex equilibri entre dificultats i oportunitats." La disponibilitat de tecnologia estrangera, de la mateixa forma que responsables del descens de mortalitat i per tant de l'augment de població, ofereix també possibilitats de creixement.
3.3.La gran empresa i els sistemes financers.
La fabricació mitjançant peces estàndard aconsegueix el seu perfeccionisme en el treball en cadena i en l'organització científica del treball o taylorisme. La mecanització del muntatge equivalia a convertir als muntadors en peces d'una màquina. Les propostes de Taylor són de la dècada de 1880, encara que no es van dur a terme fins a finals del segle. La seua primera aplicació es va realitzar en un sector inesperat, els escorxadors de Chicago, encara que el fet més important va ser que Ford ho va adoptar en la seua nova fàbrica de Detroit en 1904.
La cadena de muntatge permet contractar personal no especialitzat, que amb una petita formació en la fàbrica resulta capacitat per a realitzar la major part de les operacions, la qual cosa repercuteix en una reducció de costos de producció. Els inconvenients són la desqualificació del treballador i l'augment de la fatiga tant física com a mental, de manera que va ser necessari reduir la jornada laboral i augmentar els salaris.
L'aparició de xarxes ferroviàries, la navegació a vapor i els camions van comportar una disminució de costos, açò va fer que aparegueren mercats més grans, que possibilitaven l'existència d'empreses majors. Aquestes empreses es van veure obligades a introduir canvis en la seua organització: de cara a l'exterior, amb la creació de nous tipus d'empresa i d'agrupacions empresarials, internament mitjançant transformacions en l'organització de la producció i la comercialització, així com la introducció de la investigació dins de les empreses.
La característica principal de les condicions del mercat de la segona revolució tecnològica és l'aparició de la gran empresa, dedicada a la producció i distribució en massa, que li permet aprofitar les economies d'escala en la producció i en la velocitat de circulació del capital (Valdaliso i Lopez, 2000). La lògica de la gran empresa condueix a la integració tant vertical com a horitzontal, en tots dos casos es tracta d'evitar la competència, tant per a obtenir matèries primeres o els productes intermedis, com per a vendre els seus productes propis.
La lògica de l'especialització feia que al mateix temps sorgiren empreses especialitzades en el comerç per a empreses: els majoristes que el seu domini principal eren les matèries primeres, els productes que moltes empreses necessitaven en quantitats xicotetes i els productes encarregats pels botiguers en petites quantitats i de gran varietat.
Les millores en la producció van fer que molts sectors industrials tingueren excés de capacitat productiva, amb seqüeles com el descens dels preus i de beneficis i l'enfonsament de les empreses menys competitives. Per a evitar la competència es va incrementar la doble tendència a la concentració dels acords entre empreses.
La concentració d'empreses es produeix a partir de l'absorció, que és l'adquisició d'una empresa per una altra, o per fusió, on dues o més empreses posen els seus actius en comú i passen a formar una sola empresa des del punt de vista del capital i de la presa de decisions.
La restricció de la competència es pot realitzar també per acords entre empreses que mantenen la independència de la seua propietat i de la seua producció però que arriben a un pacte per a fixar la producció, els preus o la zona d'actuació. Aquests pactes són coneguts com els càrtels.
La fabricació mitjançant peces estàndard aconsegueix el seu perfeccionisme en el treball en cadena i en l'organització científica del treball o taylorisme. La mecanització del muntatge equivalia a convertir als muntadors en peces d'una màquina. Les propostes de Taylor són de la dècada de 1880, encara que no es van dur a terme fins a finals del segle. La seua primera aplicació es va realitzar en un sector inesperat, els escorxadors de Chicago, encara que el fet més important va ser que Ford ho va adoptar en la seua nova fàbrica de Detroit en 1904.
La cadena de muntatge permet contractar personal no especialitzat, que amb una petita formació en la fàbrica resulta capacitat per a realitzar la major part de les operacions, la qual cosa repercuteix en una reducció de costos de producció. Els inconvenients són la desqualificació del treballador i l'augment de la fatiga tant física com a mental, de manera que va ser necessari reduir la jornada laboral i augmentar els salaris.
L'aparició de xarxes ferroviàries, la navegació a vapor i els camions van comportar una disminució de costos, açò va fer que aparegueren mercats més grans, que possibilitaven l'existència d'empreses majors. Aquestes empreses es van veure obligades a introduir canvis en la seua organització: de cara a l'exterior, amb la creació de nous tipus d'empresa i d'agrupacions empresarials, internament mitjançant transformacions en l'organització de la producció i la comercialització, així com la introducció de la investigació dins de les empreses.
La característica principal de les condicions del mercat de la segona revolució tecnològica és l'aparició de la gran empresa, dedicada a la producció i distribució en massa, que li permet aprofitar les economies d'escala en la producció i en la velocitat de circulació del capital (Valdaliso i Lopez, 2000). La lògica de la gran empresa condueix a la integració tant vertical com a horitzontal, en tots dos casos es tracta d'evitar la competència, tant per a obtenir matèries primeres o els productes intermedis, com per a vendre els seus productes propis.
La lògica de l'especialització feia que al mateix temps sorgiren empreses especialitzades en el comerç per a empreses: els majoristes que el seu domini principal eren les matèries primeres, els productes que moltes empreses necessitaven en quantitats xicotetes i els productes encarregats pels botiguers en petites quantitats i de gran varietat.
Les millores en la producció van fer que molts sectors industrials tingueren excés de capacitat productiva, amb seqüeles com el descens dels preus i de beneficis i l'enfonsament de les empreses menys competitives. Per a evitar la competència es va incrementar la doble tendència a la concentració dels acords entre empreses.
La concentració d'empreses es produeix a partir de l'absorció, que és l'adquisició d'una empresa per una altra, o per fusió, on dues o més empreses posen els seus actius en comú i passen a formar una sola empresa des del punt de vista del capital i de la presa de decisions.
La restricció de la competència es pot realitzar també per acords entre empreses que mantenen la independència de la seua propietat i de la seua producció però que arriben a un pacte per a fixar la producció, els preus o la zona d'actuació. Aquests pactes són coneguts com els càrtels.
4.1.Mobilitat de béns i
factors.
La revolució industrial va implicar canvis importants en la disponibilitat de productes de factors de producció, fins al punt de revolucionar el conjunt de l'economia. La finalitat de les economies industrials és produir per a vendre, la qual cosa els fa dependents del comerç, tant interior com a internacional.
La superació del coll de botella que significava la falta de transport va fer possible un augment dels intercanvis molt superior a l'augment de la producció. Com a resultat, el comerç exterior per càpita es va multiplicar per 25 al llarg del segle.
La integració dels mercats de factors de producció es va produir exportant factors dels llocs on eren relativament abundants cap als llocs on eren escassos.
La gran emigració europea representa el major moviment de població de tota la història de la humanitat, la quantitat de capital que els països industrialitzats van invertir en el exterior també representava a una magnitud sense precedents. En conjunt, la integració dels mercats implica l'extensió del capitalisme a nivell mundial i el domini del món per part dels països capitalistes. El resultat va ser que el sorgiment d'una economia internacional centrada a Europa i en benefici d'Europa, principalment per tres raons: el major valor afegit dels béns industrials, la liquidació de les manufactures tradicionals i un increment de la dependència de la resta del món respecte als països industrialitzats. El creixement del comerç és alhora conseqüència i factor del desenvolupament tècnic i econòmic que representa la revolució industrial i la seua difusió. Conseqüència perquè el desenvolupament provoca l'especialització, que ha conseqüència, capes importants de la població disposen d'una major capacitat adquisitiva, gràcies a l'augment de vendes i descens dels preus. Finalment la industrialització posa a la disposició del comerç mitjans de transport molt més eficaços i barats que amplien les àrees de mercat. L'increment del comerç és també un factor de desenvolupament perquè un increment dels intercanvis permet una millor assignació dels recursos econòmics i una major eficiència, aconseguida a través de l'especialització i la difusió de la tecnologia industrial. Per tot açò, el comerç es converteix també en un mitjà de transmissió del creixement econòmic dels països desenvolupats a la resta del món (Kenwood i Lougheed, 1972). El comerç es basa en la manca d'un be o en la possibilitat d'obtenir-ho a preus inferiors dels resultants de produir-los personalment o d'obtenir-los en el mercat local. La diferència de preus depèn dels costos relatius dels factors de producció i dels costos de transport. En el segle XIX s'observa que gran part dels intercanvis afecten a països amb una dotació de recursos i uns costos dels factors semblants.
La revolució industrial va implicar canvis importants en la disponibilitat de productes de factors de producció, fins al punt de revolucionar el conjunt de l'economia. La finalitat de les economies industrials és produir per a vendre, la qual cosa els fa dependents del comerç, tant interior com a internacional.
La superació del coll de botella que significava la falta de transport va fer possible un augment dels intercanvis molt superior a l'augment de la producció. Com a resultat, el comerç exterior per càpita es va multiplicar per 25 al llarg del segle.
La integració dels mercats de factors de producció es va produir exportant factors dels llocs on eren relativament abundants cap als llocs on eren escassos.
La gran emigració europea representa el major moviment de població de tota la història de la humanitat, la quantitat de capital que els països industrialitzats van invertir en el exterior també representava a una magnitud sense precedents. En conjunt, la integració dels mercats implica l'extensió del capitalisme a nivell mundial i el domini del món per part dels països capitalistes. El resultat va ser que el sorgiment d'una economia internacional centrada a Europa i en benefici d'Europa, principalment per tres raons: el major valor afegit dels béns industrials, la liquidació de les manufactures tradicionals i un increment de la dependència de la resta del món respecte als països industrialitzats. El creixement del comerç és alhora conseqüència i factor del desenvolupament tècnic i econòmic que representa la revolució industrial i la seua difusió. Conseqüència perquè el desenvolupament provoca l'especialització, que ha conseqüència, capes importants de la població disposen d'una major capacitat adquisitiva, gràcies a l'augment de vendes i descens dels preus. Finalment la industrialització posa a la disposició del comerç mitjans de transport molt més eficaços i barats que amplien les àrees de mercat. L'increment del comerç és també un factor de desenvolupament perquè un increment dels intercanvis permet una millor assignació dels recursos econòmics i una major eficiència, aconseguida a través de l'especialització i la difusió de la tecnologia industrial. Per tot açò, el comerç es converteix també en un mitjà de transmissió del creixement econòmic dels països desenvolupats a la resta del món (Kenwood i Lougheed, 1972). El comerç es basa en la manca d'un be o en la possibilitat d'obtenir-ho a preus inferiors dels resultants de produir-los personalment o d'obtenir-los en el mercat local. La diferència de preus depèn dels costos relatius dels factors de producció i dels costos de transport. En el segle XIX s'observa que gran part dels intercanvis afecten a països amb una dotació de recursos i uns costos dels factors semblants.
4.2.La política comercial i l'imperialisme.
Convençuts de la superioritat del capitalisme i la civilització occidental, i estimulats per les possibilitats de negoci, els països industrialitzats van crear mecanismes de dominació directa o indirecta sobre la resta del món, sense objeccions per a recórrer a la força en cas necessari.
Aquesta imposició va ser gradual, però al final del segle XIX abasta tothom. No obstant açò, fins a mitjan segle XIX el món colonial (formal o informal) es reduirà a les colònies de poblament, amb predomini de població blanca, a colònies comercials, i en enclavaments costaners. Els països industrialitzats van demostrar la seua superioritat per a imposar-se a la resta del món i aquest predomini va representar la formació de noves colònies.
La penetració del capitalisme es va cercar i en part es va aconseguir mitjançant el comerç però quan el comerç trobava obstacles, es recorria a la força. Aquest domini dels països industrialitzats sobre la resta del món es coneix com a imperialisme.
10 països controlaven la major part del món. El punt d'inici de la resta del món va ser la conferència de Berlín de 1885, en la qual s'acorda que tota potència establida en una costa podia avançar cap a l'interior fins que es trobara l'establiment d'una altra potència colonial. Així es donava tret a la carrera de la colonització.
El domini dels seus territoris no es va dur a terme mitjançant la immigració de població metropolitana, sinó a través de la subjecció de la població indígena, principalment mitjançant l'exèrcit i l'administració. La població metropolitana es reduïa a aquests funcionaris d'administració.
L'imperialisme comença a Europa amb el domini d'alguns estats sobre pobles sotmesos. Així, l'imperialisme colonial sorgeix a imitació de l'imperialisme rus, austríac, alemany o turc.
Les raons de la carrera pel domini del món les trobem en els descobriments de diamants i or i en la competència creixent entre els països industrialitzats, a causa de l'excés de producció i l'escassetat de la demanda com a conseqüència de la depressió econòmica (1873-1895). També hi ha raons polítiques i econòmiques. En les polítiques la por a quedar-se arrere en el domini de punts estratègics i el prestigi social que s'obtenia després de les conquestes colonials. En les raons econòmiques destaca l'explotació de la riquesa via imposats, explotacions mineres de comercialització forçada pels productes, així com la reserva de mercat per a les inversions i els productes industrials de la metròpolis i una inversió rendible segura per al capital.
Les polítiques governamentals oscil·len entre l'aprofitament dels beneficis de la llibertat de comerços (lliurecanvisme) i els intents de preservar la producció pròpia encarint l'entrada de productes estrangers (proteccionisme).
L'acceleració del creixement comercial, de 1847-1868, mostra una taxa de creixement superior al 5% anual (representava duplicar el valor del comerç en 17 anys). Aquest impuls comercial es va veure reforçat per l'adopció de lliurecanvisme a Gran Bretanya i la seua difusió a altres països. No obstant açò, el gran moment lliurecanvista no arriba fins a 1860 pel tractat de Cobden-Chevalier entre Gran Bretanya i França. En la difusió de lliurecanvisme va exercir un paper molt important la clàusula de nació més afavorida. Mitjançant aquesta clàusula, un país concedia una rebaixa automàtica dels aranzels pactats si un tercer país obtenia una tarifa més baixa.
Entre els anys 1873 i 1895, les economies capitalistes es van veure afectades per una etapa de creixement desaccelerat a causa d'una crisi de sobreproducció que es va traduir en una crisi financera. Aquesta es va iniciar amb la caiguda de la Borsa de Viena en 1873 que es va contagiar a les altres borses, provocant la fallida de gran quantitat de bancs i de companyies ferroviàries. Per a eixir d'ací sí es van aprovar dues vies: la defensa de la producció nacional a través del proteccionisme i el progrés tècnic. Aquest proteccionisme de finals del segle XIX no era tan elevat encara que era un proteccionisme global que afectava al mateix temps a la producció industrial i l'agrària i era també molt més selectiu, tant per als productes que afectava com perquè mitjançant tractats bilaterals tendia a privilegiar les relacions comercials entre els països signataris, que es feien excepcions mútues en les tarifes d'importació. No obstant açò, el tret més característic de la tornada al proteccionisme va ser la seua transformació en nacionalisme econòmic. Ja no es tractava de defensar la producció pròpia de la competència estrangera, sinó de posar la força de l'estat en tots els àmbits.
Convençuts de la superioritat del capitalisme i la civilització occidental, i estimulats per les possibilitats de negoci, els països industrialitzats van crear mecanismes de dominació directa o indirecta sobre la resta del món, sense objeccions per a recórrer a la força en cas necessari.
Aquesta imposició va ser gradual, però al final del segle XIX abasta tothom. No obstant açò, fins a mitjan segle XIX el món colonial (formal o informal) es reduirà a les colònies de poblament, amb predomini de població blanca, a colònies comercials, i en enclavaments costaners. Els països industrialitzats van demostrar la seua superioritat per a imposar-se a la resta del món i aquest predomini va representar la formació de noves colònies.
La penetració del capitalisme es va cercar i en part es va aconseguir mitjançant el comerç però quan el comerç trobava obstacles, es recorria a la força. Aquest domini dels països industrialitzats sobre la resta del món es coneix com a imperialisme.
10 països controlaven la major part del món. El punt d'inici de la resta del món va ser la conferència de Berlín de 1885, en la qual s'acorda que tota potència establida en una costa podia avançar cap a l'interior fins que es trobara l'establiment d'una altra potència colonial. Així es donava tret a la carrera de la colonització.
El domini dels seus territoris no es va dur a terme mitjançant la immigració de població metropolitana, sinó a través de la subjecció de la població indígena, principalment mitjançant l'exèrcit i l'administració. La població metropolitana es reduïa a aquests funcionaris d'administració.
L'imperialisme comença a Europa amb el domini d'alguns estats sobre pobles sotmesos. Així, l'imperialisme colonial sorgeix a imitació de l'imperialisme rus, austríac, alemany o turc.
Les raons de la carrera pel domini del món les trobem en els descobriments de diamants i or i en la competència creixent entre els països industrialitzats, a causa de l'excés de producció i l'escassetat de la demanda com a conseqüència de la depressió econòmica (1873-1895). També hi ha raons polítiques i econòmiques. En les polítiques la por a quedar-se arrere en el domini de punts estratègics i el prestigi social que s'obtenia després de les conquestes colonials. En les raons econòmiques destaca l'explotació de la riquesa via imposats, explotacions mineres de comercialització forçada pels productes, així com la reserva de mercat per a les inversions i els productes industrials de la metròpolis i una inversió rendible segura per al capital.
Les polítiques governamentals oscil·len entre l'aprofitament dels beneficis de la llibertat de comerços (lliurecanvisme) i els intents de preservar la producció pròpia encarint l'entrada de productes estrangers (proteccionisme).
L'acceleració del creixement comercial, de 1847-1868, mostra una taxa de creixement superior al 5% anual (representava duplicar el valor del comerç en 17 anys). Aquest impuls comercial es va veure reforçat per l'adopció de lliurecanvisme a Gran Bretanya i la seua difusió a altres països. No obstant açò, el gran moment lliurecanvista no arriba fins a 1860 pel tractat de Cobden-Chevalier entre Gran Bretanya i França. En la difusió de lliurecanvisme va exercir un paper molt important la clàusula de nació més afavorida. Mitjançant aquesta clàusula, un país concedia una rebaixa automàtica dels aranzels pactats si un tercer país obtenia una tarifa més baixa.
Entre els anys 1873 i 1895, les economies capitalistes es van veure afectades per una etapa de creixement desaccelerat a causa d'una crisi de sobreproducció que es va traduir en una crisi financera. Aquesta es va iniciar amb la caiguda de la Borsa de Viena en 1873 que es va contagiar a les altres borses, provocant la fallida de gran quantitat de bancs i de companyies ferroviàries. Per a eixir d'ací sí es van aprovar dues vies: la defensa de la producció nacional a través del proteccionisme i el progrés tècnic. Aquest proteccionisme de finals del segle XIX no era tan elevat encara que era un proteccionisme global que afectava al mateix temps a la producció industrial i l'agrària i era també molt més selectiu, tant per als productes que afectava com perquè mitjançant tractats bilaterals tendia a privilegiar les relacions comercials entre els països signataris, que es feien excepcions mútues en les tarifes d'importació. No obstant açò, el tret més característic de la tornada al proteccionisme va ser la seua transformació en nacionalisme econòmic. Ja no es tractava de defensar la producció pròpia de la competència estrangera, sinó de posar la força de l'estat en tots els àmbits.
4.3.El sistema internacional de pagaments: el
patró or.
A partir de 1870 les principals potències comercials van abandonar ràpidament els patrons plata i es van passar al patró or. Açò va facilitar la creació i el funcionament d'un sistema monetari internacional de pagaments el patró or.
La formació del sistema del patró or va significar una important mutació. A mitjan segle XIX només tenien un sistema monetari patró or Anglaterra i Portugal, la resta de països tenien un sistema monometàl·lic plata o bé un sistema bimetálic. L'origen del patró or a Anglaterra va ser casual. Davant l'arribada d'or del Brasil via Portugal, en 1717 Isaac Newton, que era el director de la ceca de Londres, va fixar una nova ràtio legal més baixa, encara que no en grau suficient, ja que l'afluència d'or la continuava abaratint en els mercats metàl·lics. Per tant, d'acord amb la llei de Gresham, la plata va desaparèixer de la circulació. Per a evitar la seua desaparició total les monedes de plata es van encunyar amb un pes inferior al seu patró legal.
L'adopció legal del patró or es va produir en 1816: el contingut en or de la lliura es va mantenir en la quantitat fixada per Newton i només es podien pagar en plata quantitats inferiors a dues lliures esterlines.
La difusió dels diners bancaris feia que les economies nacionals pogueren funcionar amb una menor quantitat de moneda metàl·lica forta. No obstant açò, el més important va ser que la lliura or anglesa va ser la base principal del comerç internacional. El pas va ser més lent del que es podia esperar perquè el monometalisme or tenia efectes deflacionistes, que van comportar resistències a l'abandone sobretot als Estats Units. De fet, en 1878 Estats Units, va intentar reunir una conferència monetària internacional amb l'objectiu de tornar al bimetalisme, però va fracassar davant l'oposició de Gran Bretanya i Alemanya (Eichengreen, 2000).
La liquidació internacional de pagaments va arribar a la fi del segle XIX a un alt grau de perfeccionament que facilitava molt els intercanvis. És el que es domina "sistema internacional de pagaments de patró or", que disposava d'uns mecanismes de compensació que evitava els desajustaments o els reduïen, fins al punt que es va arribar a pensar que l'economia mundial es autorregulava mitjançant els mecanismes monetaris.
Segons la teoria del patró or, la cotització de les lletres de canvi té importants efectes d'equilibri sobre les diferents economies nacionals. Si el mecanisme d'autorregulació era insuficient, el patró or encara disposava de dos mecanismes secundaris per a tornar a l'equilibri econòmic: l'eixida d'or per a pagar el dèficit dels països deutors amb els països acreedors i les variacions en el tipus d'interès. L'eixida de l'or significa per al país deutor la disminució de les existències en metàl·lic, si es disposa de menys or en suport de la moneda pròpia, cal disminuir l'emissió de paper moneda i el crèdit. Es genera així una deflació, la caiguda dels preus interiors, i un encariment dels productes exteriors. Així, el país importarà menys i exportarà més i tornarà d'aquesta manera a l'equilibri de la balança de pagaments. En la modificació del tipus d'interès, una pujada del tipus d'interès pagat als dipòsits bancaris o exigits als crèdits té un doble efecte sobre la reserva d'or. D'una banda, atrau or internacional i estrangers en recerca d'una remuneració més alta, i per una altra, redueix l'oferta i la demanda de crèdits, i per tant el diners bancaris. Al revés, si el Banc Central opina que té excés d'or, baixa el tipus d'interès, expulsa or i augmenta així la demanda de crèdit i l'activitat econòmica. Aquest conjunt de decisions equilibrants es coneixien com les regles del joc (Eichengreen, 2000). En quant als tipus d'interès Eichengreen dóna diverses raons per les quals els bancs centrals eviten pujar els tipus d'interès quan segons les "regles del joc" haguera correspost a fer-ho. Un banc central només podia prendre aquesta decisió si disposava d'una posició predominant en el mercat. Així mateix aquestes mesures normalment desencadenaven pujades semblants en els altres països de manera que l'efecte equilibrant s'anul·lava. El resultat era que tots els bancs seguien al capdavanter, és a dir, al banc d'Anglaterra.
Segons Eichengreen (2000) la base principal del patró or abans de la Primera Guerra Mundial era la prioritat que els governs concebien al manteniment de la convertibilitat de la moneda, és a dir, el compromís de pagar en or els bitllets de banc o els deutes estipulats en la seua moneda.
L'estabilitat proporcionada pel patró or beneficiava especialment als països centrals de l'economia mundial. La situació dels països perifèrics era més insegura.
Els esdeveniments polítics no contribuïen al manteniment del sistema patró or: a l'interior de cada país per l'aparició dels partits socialistes o laboristes, defensors dels interessos de les classes treballadores i en l'àmbit internacional, per l'augment d'incidents, fins i tot militars, entre França, Alemanya i Gran Bretanya que desembocaria en la Primera Guerra Mundial. Llevat que poguera reformar-se a fons, el sistema patró or tenia data de caducitat, encara que va ser destruït abans per la guerra (Eichengreen, 2000).
A partir de 1870 les principals potències comercials van abandonar ràpidament els patrons plata i es van passar al patró or. Açò va facilitar la creació i el funcionament d'un sistema monetari internacional de pagaments el patró or.
La formació del sistema del patró or va significar una important mutació. A mitjan segle XIX només tenien un sistema monetari patró or Anglaterra i Portugal, la resta de països tenien un sistema monometàl·lic plata o bé un sistema bimetálic. L'origen del patró or a Anglaterra va ser casual. Davant l'arribada d'or del Brasil via Portugal, en 1717 Isaac Newton, que era el director de la ceca de Londres, va fixar una nova ràtio legal més baixa, encara que no en grau suficient, ja que l'afluència d'or la continuava abaratint en els mercats metàl·lics. Per tant, d'acord amb la llei de Gresham, la plata va desaparèixer de la circulació. Per a evitar la seua desaparició total les monedes de plata es van encunyar amb un pes inferior al seu patró legal.
L'adopció legal del patró or es va produir en 1816: el contingut en or de la lliura es va mantenir en la quantitat fixada per Newton i només es podien pagar en plata quantitats inferiors a dues lliures esterlines.
La difusió dels diners bancaris feia que les economies nacionals pogueren funcionar amb una menor quantitat de moneda metàl·lica forta. No obstant açò, el més important va ser que la lliura or anglesa va ser la base principal del comerç internacional. El pas va ser més lent del que es podia esperar perquè el monometalisme or tenia efectes deflacionistes, que van comportar resistències a l'abandone sobretot als Estats Units. De fet, en 1878 Estats Units, va intentar reunir una conferència monetària internacional amb l'objectiu de tornar al bimetalisme, però va fracassar davant l'oposició de Gran Bretanya i Alemanya (Eichengreen, 2000).
La liquidació internacional de pagaments va arribar a la fi del segle XIX a un alt grau de perfeccionament que facilitava molt els intercanvis. És el que es domina "sistema internacional de pagaments de patró or", que disposava d'uns mecanismes de compensació que evitava els desajustaments o els reduïen, fins al punt que es va arribar a pensar que l'economia mundial es autorregulava mitjançant els mecanismes monetaris.
Segons la teoria del patró or, la cotització de les lletres de canvi té importants efectes d'equilibri sobre les diferents economies nacionals. Si el mecanisme d'autorregulació era insuficient, el patró or encara disposava de dos mecanismes secundaris per a tornar a l'equilibri econòmic: l'eixida d'or per a pagar el dèficit dels països deutors amb els països acreedors i les variacions en el tipus d'interès. L'eixida de l'or significa per al país deutor la disminució de les existències en metàl·lic, si es disposa de menys or en suport de la moneda pròpia, cal disminuir l'emissió de paper moneda i el crèdit. Es genera així una deflació, la caiguda dels preus interiors, i un encariment dels productes exteriors. Així, el país importarà menys i exportarà més i tornarà d'aquesta manera a l'equilibri de la balança de pagaments. En la modificació del tipus d'interès, una pujada del tipus d'interès pagat als dipòsits bancaris o exigits als crèdits té un doble efecte sobre la reserva d'or. D'una banda, atrau or internacional i estrangers en recerca d'una remuneració més alta, i per una altra, redueix l'oferta i la demanda de crèdits, i per tant el diners bancaris. Al revés, si el Banc Central opina que té excés d'or, baixa el tipus d'interès, expulsa or i augmenta així la demanda de crèdit i l'activitat econòmica. Aquest conjunt de decisions equilibrants es coneixien com les regles del joc (Eichengreen, 2000). En quant als tipus d'interès Eichengreen dóna diverses raons per les quals els bancs centrals eviten pujar els tipus d'interès quan segons les "regles del joc" haguera correspost a fer-ho. Un banc central només podia prendre aquesta decisió si disposava d'una posició predominant en el mercat. Així mateix aquestes mesures normalment desencadenaven pujades semblants en els altres països de manera que l'efecte equilibrant s'anul·lava. El resultat era que tots els bancs seguien al capdavanter, és a dir, al banc d'Anglaterra.
Segons Eichengreen (2000) la base principal del patró or abans de la Primera Guerra Mundial era la prioritat que els governs concebien al manteniment de la convertibilitat de la moneda, és a dir, el compromís de pagar en or els bitllets de banc o els deutes estipulats en la seua moneda.
L'estabilitat proporcionada pel patró or beneficiava especialment als països centrals de l'economia mundial. La situació dels països perifèrics era més insegura.
Els esdeveniments polítics no contribuïen al manteniment del sistema patró or: a l'interior de cada país per l'aparició dels partits socialistes o laboristes, defensors dels interessos de les classes treballadores i en l'àmbit internacional, per l'augment d'incidents, fins i tot militars, entre França, Alemanya i Gran Bretanya que desembocaria en la Primera Guerra Mundial. Llevat que poguera reformar-se a fons, el sistema patró or tenia data de caducitat, encara que va ser destruït abans per la guerra (Eichengreen, 2000).
5.1.Les conseqüències del
conflicte: deute i canvis territorials.
La guerra va durar quatre anys i va suposar la mobilització de 65 milions de combatents. Van acabar morint 8 milions de persones i va haver-hi 7 milions d'incapacitats. A més, per la seua edat, els morts formen part del sector de població més productiu.
Hi ha hagut diversos intents de calcular els costos de la guerra. Els principals són el de Bogart, que presenta la xifra de 338.000 milions de dòlars, equivalents a 508.352 tonelades d'or, entre costos directes i indirectes. Lewis proposa un càlcul més senzill, basat en el temps per a recuperar la renda anterior a la guerra, que es calcula en uns vuit o nou anys des de l'inici del conflicte (Hardach, 1986). Però aquesta afirmació no té en compte la deterioració de les condicions de vida i de treball que es van viure durant el conflicte i en els anys de reconstrucció.
La guerra va comportar un descens de la importància de l'economia europea dins de l'economia mundial.
El principal problema al que es va haver d'enfrontar Europa en el moment de la reconstrucció era la falta de capital. Als capitals invertits en la guerra i als deutes pendents se sumava el desordre monetari derivat del abandonament del patró or i, per als vençuts, el pes de les reparacions.
La guerra es va finançar en tots els països mitjançant l'augment d'impostos, l'endeutament del govern i l'espoliació dels territoris ocupats, encara que en proporcions diferents en cada país. De les tres maneres, la més important per les seues conseqüències posteriors amb l'endeutament. Tots els estats, fins i tot els neutrals, van suspendre la convertibilitat de bitllets en circulació, ja que no ho podien assegurar, i es va paralitzar així el patró or.
En el tractat de Versalles només se signa la pau amb Alemanya. El conjunt de tractats de pau, signats sobre cada país vençut, té dos aspectes principals: la imposició de sancions econòmiques als vençuts, considerats iniciadors i culpables per tant de la guerra, i els canvis fronterers, que van afectar sobretot l'Europa oriental.
Quan encara s'estava negociant la quantitat i les formes de pagament de les reparacions, Keynes va escriure un llibre sobre "les conseqüències econòmiques de la pau (1919)" en el qual considerava que les reparacions que es proposaven eren econòmicament irracionals i políticament imprudents, i advertia del perill i de la impossibilitat que Alemanya poguera fer front a elles. Keynes posava en relleu a més de l'endeutament de l'estat, el sofriment del poble alemany durant la guerra, l'empobriment de la postguerra, el malestar social i el perill d'una revolta bolxevic.
El problema de les reparacions de la guerra va provocar discrepàncies i ressentiments entre Alemanya, d'una banda, i França i Bèlgica, per un altre. El fet que els pagaments s'hagueren relacionat amb la capacitat de pagament d'Alemanya i sobre els governs alemanys no estimularen polítiques d'estabilització ni de creixement, els fruits del qual s'haurien d'haver destinat en gran part al pagament de la reparacions (Eichengreen, 1992). De fet, Alemanya va diferir tant com va poder el pagament de les reparacions, fins a tal punt que els aliats van ocupar dues vegades parts del territori per a forçar al govern alemany a complir amb els compromisos imposats. La més important va ser l'ocupació de l'any 1923, per part de França i Bèlgica, del districte miner de Rhur, amb idea de cobrar en espècie. No obstant açò, la resistència passiva de la població no va frustrar l'intent i la mediació de Gran Bretanya i Estats Units va forçar la retirada i el compromís de pagar amb unes condicions més avantatjoses, el denominat "pla Dawes (1924)".
Després de la crisi de 1929 es van tornar a suavitzar les condicions de pagament (pla Young, 1930) i a l'any següent, el president d'Estats Units va declarar una moratòria sobre les indemnitzacions de guerra, que de fet van deixar de ser reclamades. Com afirma Temin (1995), Alemanya va aconseguir evitar el pagament de les reparacions mitjançant una sèrie de maniobres econòmiques i polítiques que li van permetre ajornar gran part dels pagaments fins que es va abandonar l'exigència de les reparacions.
Els tractats de pau van significar una transformació del mapa polític d'Europa. Es van crear sis estats nous (Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia i Txecoslovàquia) o set si contem a Irlanda, independent en 1921.
En l'Europa oriental es va produir el desmembrament definitiu de l'imperi turc, la reducció de l'Austria i Hongria a dos estats independents i l'ampliació del territori de Sèrbia, que passa a cridar-se Iugoslàvia, de Romania i d'Itàlia. En l'Europa occidental, el canvi principal va ser la tornada d'Alsàcia i Lorena a França. Els nous estats s'havien d'enfrontar al creixent atur en un moment de fort augment de població i de tancament de la vàlvula que tradicionalment havia representat l'emigració, la xifra de la qual es va reduir a una tercera part de l'anterior de la guerra. La solució es va cercar principalment a través de les reformes agràries i de les polítiques industrialitzadores.
Els nous països eren economies bàsicament agràries. La població agrària només era inferior al 50% a Àustria i Txecoslovàquia, mentre que superava 80% a Bulgària, Romania o Iugoslàvia. Les polítiques de reforma agrària posteriors a la Primera Guerra Mundial van afectar el 28% del territori europeu i al 36% de la població. Les raons d'aquestes reformes eren econòmiques, encara que sobretot socials i polítiques. La pretensió de les reformes era oferir terres als desposseïts, però per desgràcia, alguns errors de plantejament i dificultats d'execució i finançament van fer que moltes d'aquestes reformes foren poc eficaces i fins i tot en alguns casos contraproduents. El lloc en el qual la reforma funciona millor va ser Txecoslovàquia, on no es va basar en un repartiment indiscriminat sinó en la formació d'exploracions viables. En definitiva, la reformes agràries van ser viables quan es van realitzar amb criteris econòmics i no ho van ser quan van predominar criteris socials o interessos polítics.
La guerra va durar quatre anys i va suposar la mobilització de 65 milions de combatents. Van acabar morint 8 milions de persones i va haver-hi 7 milions d'incapacitats. A més, per la seua edat, els morts formen part del sector de població més productiu.
Hi ha hagut diversos intents de calcular els costos de la guerra. Els principals són el de Bogart, que presenta la xifra de 338.000 milions de dòlars, equivalents a 508.352 tonelades d'or, entre costos directes i indirectes. Lewis proposa un càlcul més senzill, basat en el temps per a recuperar la renda anterior a la guerra, que es calcula en uns vuit o nou anys des de l'inici del conflicte (Hardach, 1986). Però aquesta afirmació no té en compte la deterioració de les condicions de vida i de treball que es van viure durant el conflicte i en els anys de reconstrucció.
La guerra va comportar un descens de la importància de l'economia europea dins de l'economia mundial.
El principal problema al que es va haver d'enfrontar Europa en el moment de la reconstrucció era la falta de capital. Als capitals invertits en la guerra i als deutes pendents se sumava el desordre monetari derivat del abandonament del patró or i, per als vençuts, el pes de les reparacions.
La guerra es va finançar en tots els països mitjançant l'augment d'impostos, l'endeutament del govern i l'espoliació dels territoris ocupats, encara que en proporcions diferents en cada país. De les tres maneres, la més important per les seues conseqüències posteriors amb l'endeutament. Tots els estats, fins i tot els neutrals, van suspendre la convertibilitat de bitllets en circulació, ja que no ho podien assegurar, i es va paralitzar així el patró or.
En el tractat de Versalles només se signa la pau amb Alemanya. El conjunt de tractats de pau, signats sobre cada país vençut, té dos aspectes principals: la imposició de sancions econòmiques als vençuts, considerats iniciadors i culpables per tant de la guerra, i els canvis fronterers, que van afectar sobretot l'Europa oriental.
Quan encara s'estava negociant la quantitat i les formes de pagament de les reparacions, Keynes va escriure un llibre sobre "les conseqüències econòmiques de la pau (1919)" en el qual considerava que les reparacions que es proposaven eren econòmicament irracionals i políticament imprudents, i advertia del perill i de la impossibilitat que Alemanya poguera fer front a elles. Keynes posava en relleu a més de l'endeutament de l'estat, el sofriment del poble alemany durant la guerra, l'empobriment de la postguerra, el malestar social i el perill d'una revolta bolxevic.
El problema de les reparacions de la guerra va provocar discrepàncies i ressentiments entre Alemanya, d'una banda, i França i Bèlgica, per un altre. El fet que els pagaments s'hagueren relacionat amb la capacitat de pagament d'Alemanya i sobre els governs alemanys no estimularen polítiques d'estabilització ni de creixement, els fruits del qual s'haurien d'haver destinat en gran part al pagament de la reparacions (Eichengreen, 1992). De fet, Alemanya va diferir tant com va poder el pagament de les reparacions, fins a tal punt que els aliats van ocupar dues vegades parts del territori per a forçar al govern alemany a complir amb els compromisos imposats. La més important va ser l'ocupació de l'any 1923, per part de França i Bèlgica, del districte miner de Rhur, amb idea de cobrar en espècie. No obstant açò, la resistència passiva de la població no va frustrar l'intent i la mediació de Gran Bretanya i Estats Units va forçar la retirada i el compromís de pagar amb unes condicions més avantatjoses, el denominat "pla Dawes (1924)".
Després de la crisi de 1929 es van tornar a suavitzar les condicions de pagament (pla Young, 1930) i a l'any següent, el president d'Estats Units va declarar una moratòria sobre les indemnitzacions de guerra, que de fet van deixar de ser reclamades. Com afirma Temin (1995), Alemanya va aconseguir evitar el pagament de les reparacions mitjançant una sèrie de maniobres econòmiques i polítiques que li van permetre ajornar gran part dels pagaments fins que es va abandonar l'exigència de les reparacions.
Els tractats de pau van significar una transformació del mapa polític d'Europa. Es van crear sis estats nous (Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia i Txecoslovàquia) o set si contem a Irlanda, independent en 1921.
En l'Europa oriental es va produir el desmembrament definitiu de l'imperi turc, la reducció de l'Austria i Hongria a dos estats independents i l'ampliació del territori de Sèrbia, que passa a cridar-se Iugoslàvia, de Romania i d'Itàlia. En l'Europa occidental, el canvi principal va ser la tornada d'Alsàcia i Lorena a França. Els nous estats s'havien d'enfrontar al creixent atur en un moment de fort augment de població i de tancament de la vàlvula que tradicionalment havia representat l'emigració, la xifra de la qual es va reduir a una tercera part de l'anterior de la guerra. La solució es va cercar principalment a través de les reformes agràries i de les polítiques industrialitzadores.
Els nous països eren economies bàsicament agràries. La població agrària només era inferior al 50% a Àustria i Txecoslovàquia, mentre que superava 80% a Bulgària, Romania o Iugoslàvia. Les polítiques de reforma agrària posteriors a la Primera Guerra Mundial van afectar el 28% del territori europeu i al 36% de la població. Les raons d'aquestes reformes eren econòmiques, encara que sobretot socials i polítiques. La pretensió de les reformes era oferir terres als desposseïts, però per desgràcia, alguns errors de plantejament i dificultats d'execució i finançament van fer que moltes d'aquestes reformes foren poc eficaces i fins i tot en alguns casos contraproduents. El lloc en el qual la reforma funciona millor va ser Txecoslovàquia, on no es va basar en un repartiment indiscriminat sinó en la formació d'exploracions viables. En definitiva, la reformes agràries van ser viables quan es van realitzar amb criteris econòmics i no ho van ser quan van predominar criteris socials o interessos polítics.
5.2.Els problemes monetaris.
La guerra va fer que tots els països menys Estats Units i els neutrals, veren disminuir les seues reserves d'or mentre augmentava la quantitat de diners en circulació, de manera que la moneda es va convertir en fiduciaria no solament perquè els estats van suspendre la conversió dels bitllets en or durant la guerra sinó també perquè després de la guerra no disposaven de suficient or per a assegurar la convertibilitat dels bitllets. Després de la guerra es va establir un sistema de canvis fluctuants, és a dir, de nivells de cotització de les monedes en els mercats internacionals, es va gastar més energia per a l'especulació monetària que a crear les condicions per a la normalització del comerç. El desordre monetari va tenir diverses causes: el desconeixement de la situació real de cada moneda, la sobtada retirada del crèdit per part d'Estats Units als seus aliats i les reparacions exigides als vençuts.
La tornada al patró or es va plantejar en la conferència de Gènova de 1922, convocada per França i Gran Bretanya, on volien implicar a Estats Units però aquest no va acceptar. Que no participarà Estats Units i la hiperinflación alemanya de l'any posterior van fer que la reunió fóra poc eficaç, però la tornada, més espaiats, al patró or es va realitzar seguint els passos de la conferència de Gènova de 1922.
La hiperinflació alemanya va ser la més elevada que la que va tenir més conseqüències per a l'economia mundial. En finalitzar la guerra el marc alemany valia 1/10 del seu valor anterior, però la moneda no parava de perdre valor fins a arribar a ser una billonésima part del marc or al novembre de 1923. La responsabilitat de la hiperinflació va ser debatuda per dos tipus d'escola. Segons l'escola de la balança de pagaments, la hiperinflació es va originar en el descens del valor del marc en el mercat exterior de canvis a causa de l'abundància d'oferta de marcs en el mercat com a conseqüència del pagament de les reparacions i del dèficit de la balança comercial. Segons l'escola del dèficit pressupostari, la causa de la hiperinflació va radicar en la falta de voluntat i de consens per a equilibrar el pressupost, tant incrementant els impostos com disminuint les despeses.
Només quan la inflació es va disparar (meitat de 1922), la baixa capacitat de compra interior va fer augmentar els estocs de les empreses i va provocar el descens de la producció, al mateix temps l'increment desmesurat dels preus obligava a indexar els sous sobre els preus, de manera que la inflació va acabar per deprimir l'activitat econòmica.
L'estabilització monetària que va començar al novembre de 1923 quan el govern va fixar la taxa de canvi del marc en 4.200 millons de marcs per dòlar. En la solució de la crisi també va ser important la intervenció de les altres potències, especialment Estats Units ja que va ser definitiva, el govern nord-americà va acceptar vincular el problema del deute interaliada a les reparacions, suavitzant les exigències d'un i de l'altre. És el que cridem pla Dawes (1924). L'empresari Dawes va permetre tornar al patró or a través d'una moneda nova, el reichmark , amb el mateix valor que l'antic marc or i equivalent a 1 bilió de marcs paper. D'aquesta manera, Alemanya va ser dels primers països que va tornar al patró or.
El govern i el parlament britànics no dubtaven de la necessitat de tornar al patró or. Els estadistes i financers tenien com a prioritat principal recuperar el paper de Londres com a centre econòmic mundial. Però açò requeria reduir la circulació monetària fins a recuperar la relació entre or i moneda circulant existent abans de la guerra. Per tant, era necessari retirar bitllets de circulació a través dels mecanismes: el superàvit pressupostari i la reducció del crèdit. Però com deia Keynes, la situació de l'economia britànica no justifica la recuperació de la paritat de la lliura.
A pesar que va arribar a la paritat d'abans de la guerra, Londres no va recuperar la primacia financera, que s'havia traslladat a Nova York.
La política monetària francesa va ser a l'inrevés que la britànica. Encara que l'objectiu també era arribar al patró or, tant la situació política com l'econòmica van fer que la política monetària tinguera un paper més secundari en l'actuació governamental, que no va poder evitar una forta inflació i va acabar tornant al patró or amb una paritat que reflectia la nova relació entre la moneda en circulació i les reserves d'or disponibles. El franc va tornar al patró or en 1926 amb una paritat d'una cinquena part del valor anterior a la guerra.
La segona meitat dels anys 20 va estar presidida per polítiques monetàries restrictives, la finalitat de les quals era la preservació del patró or a partir de la idea de que el manteniment d'aquest primer requisit per a la prosperitat.
En els anys 20 hi havia una concentració d'or molt més elevada, a poder sobretot d'Estats Units i secundàriament de França. Entre els dos països disposaven de 60% de l'or monetari, a pesar que no representaven una proporció més alta ni de la producció ni del comerç mundial. La tornada al patró or es va fer en condicions d'absència de lideratge i de cooperació típiques de l'etapa posterior a la primera guerra mundial, que van dificultar el seu funcionament. Els problemes més importants del funcionament del patró or després de la Primera Guerra Mundial van ser la menor flexibilitat dels mercats de treball i del comerç internacional i l'excessiva dependència de l'economia respecte als fluxos de capital a curt termini.
El patró or restablit va funcionar malament i durant poc temps ja que els mecanismes d'ajust eren inadequats i no restablien l'equilibri del sistema. El patró or va ser ràpidament liquidat per la depressió dels anys 30 (Eichgreen, 2000).
La guerra va fer que tots els països menys Estats Units i els neutrals, veren disminuir les seues reserves d'or mentre augmentava la quantitat de diners en circulació, de manera que la moneda es va convertir en fiduciaria no solament perquè els estats van suspendre la conversió dels bitllets en or durant la guerra sinó també perquè després de la guerra no disposaven de suficient or per a assegurar la convertibilitat dels bitllets. Després de la guerra es va establir un sistema de canvis fluctuants, és a dir, de nivells de cotització de les monedes en els mercats internacionals, es va gastar més energia per a l'especulació monetària que a crear les condicions per a la normalització del comerç. El desordre monetari va tenir diverses causes: el desconeixement de la situació real de cada moneda, la sobtada retirada del crèdit per part d'Estats Units als seus aliats i les reparacions exigides als vençuts.
La tornada al patró or es va plantejar en la conferència de Gènova de 1922, convocada per França i Gran Bretanya, on volien implicar a Estats Units però aquest no va acceptar. Que no participarà Estats Units i la hiperinflación alemanya de l'any posterior van fer que la reunió fóra poc eficaç, però la tornada, més espaiats, al patró or es va realitzar seguint els passos de la conferència de Gènova de 1922.
La hiperinflació alemanya va ser la més elevada que la que va tenir més conseqüències per a l'economia mundial. En finalitzar la guerra el marc alemany valia 1/10 del seu valor anterior, però la moneda no parava de perdre valor fins a arribar a ser una billonésima part del marc or al novembre de 1923. La responsabilitat de la hiperinflació va ser debatuda per dos tipus d'escola. Segons l'escola de la balança de pagaments, la hiperinflació es va originar en el descens del valor del marc en el mercat exterior de canvis a causa de l'abundància d'oferta de marcs en el mercat com a conseqüència del pagament de les reparacions i del dèficit de la balança comercial. Segons l'escola del dèficit pressupostari, la causa de la hiperinflació va radicar en la falta de voluntat i de consens per a equilibrar el pressupost, tant incrementant els impostos com disminuint les despeses.
Només quan la inflació es va disparar (meitat de 1922), la baixa capacitat de compra interior va fer augmentar els estocs de les empreses i va provocar el descens de la producció, al mateix temps l'increment desmesurat dels preus obligava a indexar els sous sobre els preus, de manera que la inflació va acabar per deprimir l'activitat econòmica.
L'estabilització monetària que va començar al novembre de 1923 quan el govern va fixar la taxa de canvi del marc en 4.200 millons de marcs per dòlar. En la solució de la crisi també va ser important la intervenció de les altres potències, especialment Estats Units ja que va ser definitiva, el govern nord-americà va acceptar vincular el problema del deute interaliada a les reparacions, suavitzant les exigències d'un i de l'altre. És el que cridem pla Dawes (1924). L'empresari Dawes va permetre tornar al patró or a través d'una moneda nova, el reichmark , amb el mateix valor que l'antic marc or i equivalent a 1 bilió de marcs paper. D'aquesta manera, Alemanya va ser dels primers països que va tornar al patró or.
El govern i el parlament britànics no dubtaven de la necessitat de tornar al patró or. Els estadistes i financers tenien com a prioritat principal recuperar el paper de Londres com a centre econòmic mundial. Però açò requeria reduir la circulació monetària fins a recuperar la relació entre or i moneda circulant existent abans de la guerra. Per tant, era necessari retirar bitllets de circulació a través dels mecanismes: el superàvit pressupostari i la reducció del crèdit. Però com deia Keynes, la situació de l'economia britànica no justifica la recuperació de la paritat de la lliura.
A pesar que va arribar a la paritat d'abans de la guerra, Londres no va recuperar la primacia financera, que s'havia traslladat a Nova York.
La política monetària francesa va ser a l'inrevés que la britànica. Encara que l'objectiu també era arribar al patró or, tant la situació política com l'econòmica van fer que la política monetària tinguera un paper més secundari en l'actuació governamental, que no va poder evitar una forta inflació i va acabar tornant al patró or amb una paritat que reflectia la nova relació entre la moneda en circulació i les reserves d'or disponibles. El franc va tornar al patró or en 1926 amb una paritat d'una cinquena part del valor anterior a la guerra.
La segona meitat dels anys 20 va estar presidida per polítiques monetàries restrictives, la finalitat de les quals era la preservació del patró or a partir de la idea de que el manteniment d'aquest primer requisit per a la prosperitat.
En els anys 20 hi havia una concentració d'or molt més elevada, a poder sobretot d'Estats Units i secundàriament de França. Entre els dos països disposaven de 60% de l'or monetari, a pesar que no representaven una proporció més alta ni de la producció ni del comerç mundial. La tornada al patró or es va fer en condicions d'absència de lideratge i de cooperació típiques de l'etapa posterior a la primera guerra mundial, que van dificultar el seu funcionament. Els problemes més importants del funcionament del patró or després de la Primera Guerra Mundial van ser la menor flexibilitat dels mercats de treball i del comerç internacional i l'excessiva dependència de l'economia respecte als fluxos de capital a curt termini.
El patró or restablit va funcionar malament i durant poc temps ja que els mecanismes d'ajust eren inadequats i no restablien l'equilibri del sistema. El patró or va ser ràpidament liquidat per la depressió dels anys 30 (Eichgreen, 2000).
5.3.Recuperació i creixement desequilibrat.
Malgrat la reconstrucció europea després de la guerra i dels derivats problemes monetaris, els anys 20 van ser en general anys de creixement, encara que molt desequilibrat i en un marc econòmic i polític inestable.
Una vegada finalitzada la guerra, el creixement va ser general, encara que va haver-hi fortes diferències relacionades amb la diversitat de polítiques monetàries. Els països que en 1929 havien crescut més respecte a 1913 van ser Suïssa i Japó, i els que menys Gran Bretanya i Austràlia.
A partir de 1919, la majoria dels països occidentals van adoptar la jornada de treball de vuit hores. Podríem dir que una part de la millora de la productivitat va ser destinada a millorar les condicions de vida dels treballadors. D'altra banda, el fet que l'augment de la productivitat fora més intens significa que l'efecte de les innovacions tècniques va ser més eficaç en aquests anys que en la primera fase de la segona revolució tecnològica.
Els problemes més importants eren un desajustament cada vegada més intens entre l'oferta i la demanda dels productes primaris que van provocar la caiguda dels preus relatius d'aquests productes respecte als manufacturats, i d'un desequilibri en la distribució de la renda a favor dels més rics en la majoria de països. Aquests problemes són la base de la greu crisi dels anys 1930.
La difusió de la segona revolució tecnològica va ser un factor decisiu per al creixement econòmic d'entre guerres. La investigació i la producció massiva per a la guerra havien permès importants millores en els processos de producció i de transport. No obstant açò, aquests factors favorables al creixement es van veure frenats per l'existència de moltes instal·lacions obsoletes o excessives per a la demanda existent o previsible de les quals no es podia prescindir si es volia que la desocupació augmentarà.
Els dos sectors més importants per al creixement dels anys 20 van ser l'electricitat i els vehicles de motor que a més generaren una forta demanda de productes varis relacionats amb ells (petroli, ferro, bombetes, carreteres, etc.). El creixement industrial va ser important a tot arreu. De fet, la postguerra va ser un període d'alt índex de desocupació a causa de la mecanització de les noves indústries i les dificultats de les tradicionals, igual que a les polítiques deflacionistes adoptades per a tornar al patró or o per a assegurar el seu manteniment.
La creació de nous estats hauria d'haver fet créixer el comerç internacional, però la transformació en comerç exterior d'una part del que anteriorment es considerava comerç interior no va ser suficient per a superar els factors de depressió dels intercanvis internacionals. Fins a 1924 no es va recuperar el nivell anterior a la guerra. Posteriorment, es va superar, però el creixement dels intercanvis internacionals va quedar molt per darrere del creixement de la venda durant aquests anys.
El proteccionisme, dominant ja abans de la guerra, es va incrementar posteriorment per diverses raons:
Malgrat la reconstrucció europea després de la guerra i dels derivats problemes monetaris, els anys 20 van ser en general anys de creixement, encara que molt desequilibrat i en un marc econòmic i polític inestable.
Una vegada finalitzada la guerra, el creixement va ser general, encara que va haver-hi fortes diferències relacionades amb la diversitat de polítiques monetàries. Els països que en 1929 havien crescut més respecte a 1913 van ser Suïssa i Japó, i els que menys Gran Bretanya i Austràlia.
A partir de 1919, la majoria dels països occidentals van adoptar la jornada de treball de vuit hores. Podríem dir que una part de la millora de la productivitat va ser destinada a millorar les condicions de vida dels treballadors. D'altra banda, el fet que l'augment de la productivitat fora més intens significa que l'efecte de les innovacions tècniques va ser més eficaç en aquests anys que en la primera fase de la segona revolució tecnològica.
Els problemes més importants eren un desajustament cada vegada més intens entre l'oferta i la demanda dels productes primaris que van provocar la caiguda dels preus relatius d'aquests productes respecte als manufacturats, i d'un desequilibri en la distribució de la renda a favor dels més rics en la majoria de països. Aquests problemes són la base de la greu crisi dels anys 1930.
La difusió de la segona revolució tecnològica va ser un factor decisiu per al creixement econòmic d'entre guerres. La investigació i la producció massiva per a la guerra havien permès importants millores en els processos de producció i de transport. No obstant açò, aquests factors favorables al creixement es van veure frenats per l'existència de moltes instal·lacions obsoletes o excessives per a la demanda existent o previsible de les quals no es podia prescindir si es volia que la desocupació augmentarà.
Els dos sectors més importants per al creixement dels anys 20 van ser l'electricitat i els vehicles de motor que a més generaren una forta demanda de productes varis relacionats amb ells (petroli, ferro, bombetes, carreteres, etc.). El creixement industrial va ser important a tot arreu. De fet, la postguerra va ser un període d'alt índex de desocupació a causa de la mecanització de les noves indústries i les dificultats de les tradicionals, igual que a les polítiques deflacionistes adoptades per a tornar al patró or o per a assegurar el seu manteniment.
La creació de nous estats hauria d'haver fet créixer el comerç internacional, però la transformació en comerç exterior d'una part del que anteriorment es considerava comerç interior no va ser suficient per a superar els factors de depressió dels intercanvis internacionals. Fins a 1924 no es va recuperar el nivell anterior a la guerra. Posteriorment, es va superar, però el creixement dels intercanvis internacionals va quedar molt per darrere del creixement de la venda durant aquests anys.
El proteccionisme, dominant ja abans de la guerra, es va incrementar posteriorment per diverses raons:
1- l'augment de la competència
internacional, conseqüència del progrés tècnic i de l'abaratiment dels
transports.
2- Les dificultats de molts països per equilibrar les seves balances de pagaments.
3- El nacionalisme econòmic, que defensava la industrialització de cada país com a forma de creixement econòmic i d'impuls a l'ocupació.
4- L'exemple dels països el cap: Estats Units amb una balança de pagaments molt favorable, va incrementar els seus aranzels en 1921 amb l'objectiu d'evitar les importacions barates impulsades per la pèrdua de valor de les monedes europees. Fins i tot Gran Bretanya va abandonar el lliurecanvisme en 1921.
2- Les dificultats de molts països per equilibrar les seves balances de pagaments.
3- El nacionalisme econòmic, que defensava la industrialització de cada país com a forma de creixement econòmic i d'impuls a l'ocupació.
4- L'exemple dels països el cap: Estats Units amb una balança de pagaments molt favorable, va incrementar els seus aranzels en 1921 amb l'objectiu d'evitar les importacions barates impulsades per la pèrdua de valor de les monedes europees. Fins i tot Gran Bretanya va abandonar el lliurecanvisme en 1921.
El mercat internacional de
capitals va experimentar canvis radicals en els anys 20 en relació al que havia
estat habitual en les dècades anteriors a la Primera Guerra Mundial. El principal
país inversor internacional en els anys 1920 era Estats Units. França, el Regne
Unit i els altres països europeus van quedar relegats a una posició inferior.
Al mercat internacional de capitals, Wall Street havia desembarcat
definitivament a la City londinenca.
Podem concloure dient que la situació del mercat de capitals a la fi dels anys 1920 reflecteix perfectament els desequilibris que havien caracteritzat al creixement econòmic durant tota la dècada. El nou equilibri depenia del comportament de l'economia nord-americana. Si està entrava en crisi, aquest equilibri precari es trencaria i el món es veuria arrossegat la depressió econòmica generalitzada.
Podem concloure dient que la situació del mercat de capitals a la fi dels anys 1920 reflecteix perfectament els desequilibris que havien caracteritzat al creixement econòmic durant tota la dècada. El nou equilibri depenia del comportament de l'economia nord-americana. Si està entrava en crisi, aquest equilibri precari es trencaria i el món es veuria arrossegat la depressió econòmica generalitzada.
6.1.La crisi de 1929 i les seues
interpretacions.
Encara que existien signes de depressió en altres economies, els orígens de la depressió dels anys 30 s'han de cercar en l'evolució de l'economia nord-americana. Les bases de la depressió d'Estats Units són:
1- la caiguda de la inversió com a conseqüència d'un doble impacte, el de la desacceleració de la demanda de la primera onada d'innovacions de la segona revolució tecnològica i l'augment de la productivitat generat principalment per l'electrificació de la producció.
2- A l'adaptació de polítiques econòmiques no adequades.
A principis de 1929 les cotitzacions borsàries van deixar de pujar i van començar a caure més de pressa del que havien pujat. Va ser el desencadenant de "la gran depressió dels anys 30".
Els preus agraris mundials havien començat a descendir a partir de 1925. Al llarg de 1929 els països importants, excepte França, van veure disminuir la seua activitat econòmica. L'excés de capital disponible en els anys 20 a Estats Units i en altres països és la base de l'especulació borsària que va provocar el crack de la Borsa de Nova York a l'octubre de 1929.
Els interessos dels bons de guerra eren relativament elevats i es van convertir en una inversió segura per als capitals europeus que fugien de la inestabilitat o de la falta de confiança en les seues monedes. No obstant açò, com eren títols d'interès fix, l'única forma de fer-los menys atractius era encarint-los, és a dir, augmentant la seua cotització perquè l’interès real baixarà. Ja que al govern d'Estats Units li convenia la retirada dels bons de guerra, aquest va començar comprar-los en borsa. La demanda continuada va fer pujar la cotització a nivells que induïen a vendre. El problema va ser que amb aquestes compres, el govern d'Estats Units va afegir una quantitat de diners importants a la circulació monetària i que gran part d'aquests diners es va destinar a la compra d'altres actius borsaris, reforçant així les tendències especulatives. L'especulació es va alimentar igualment d'altres factors com la propaganda i les facilitats per a invertir en borsa. No obstant açò, el factor més important va ser el costum d'invertir a crèdit. El broker acceptava ordres de compra amb una part del pagament ajornat, una part que podia arribar a ser el 90% de la inversió, el broker pagava la resta, retingudes accions com a aval de la quantitat ajornada i utilitzava les mateixes accions com a garantia per a obtenir crèdit de prestadors especialitzats o dels bancs, que al seu torn podien obtenir fons dels bancs federals de reserva. Amb aquest sistema, els diners injectats directament en la borsa tindria un efecte àmpliament multiplicador. Açò va fer que l'especulació borsària cresquera desmesuradament. Al mateix temps s'anaven produint ampliacions de capital o emissions de nous títols al mercat, alguns dels quals no estaven recolzats per activitat productiva que justificara la seua inversió.
L'índex de la borsa va aconseguir el seu punt més alt el 19 de setembre i va començar a descendir ràpidament a partir del 3 d’octubre. Les ofertes de compra es van fer cada vegada menys habituals, un símptoma de que ja no hi havia injecció de capitals en la borsa. Va començar llavors el pànic i les presses per liquidar les inversions. Aquestes presses van resultar fatals per a l'acceleració de la caiguda, multiplicada pels efectes del sistema d'inversió a crèdit. El descens de les cotitzacions provocava que els títols dipositats ja no cobriria el deute amb el broker i quan aquest reclamava que es garanteixca la suma deguda, rebia ordres de fer-ho amb el producte de la venda de les accions, de manera que es va produir una caiguda accelerada de les cotitzacions. El dimarts negre, el 29 d’octubre 1929, es van oferir en venda 29 milions de títols, sense pràcticament ordres de compra. A partir d'aqueix moment la borsa va continuar caent fins a mitjan 1932 i segons Madison (1981) no va recuperar el nivell que tenia abans del crack fins a 1954.
La recessió financera es converteix en depressió quan ataca la producció. La crisi fa que la creació de noves empreses o les inversions en béns d'equip siga encara més escassa. Es produeix així una crisi en el sector de béns d'equip que es transmet al sector de matèries primeres. Una part de les empreses falleix o redueix la seua activitat, deixant molts treballadors en l'atur. Finalment, la disminució de la capacitat de compra dels aturats transmet la crisi al sector dels béns de consum, creant així un nou cicle involutiu.
Realistes (Keynes) i monetaristes (Friedman) han polemitzat llargament sobre les mesures que l'administració nord-americana hauria d'haver adoptat per a eixir de la depressió. Mentre que els monetaristes pensen que s'hauria d'haver incrementat la massa monetària per a reduir la inflació, els keynesians afirmen que les polítiques monetàries eren necessàries però no suficients, i que l'eixida de la depressió exigia un augment de la despesa pública a costa d'augmentar el dèficit públic.
Encara que existien signes de depressió en altres economies, els orígens de la depressió dels anys 30 s'han de cercar en l'evolució de l'economia nord-americana. Les bases de la depressió d'Estats Units són:
1- la caiguda de la inversió com a conseqüència d'un doble impacte, el de la desacceleració de la demanda de la primera onada d'innovacions de la segona revolució tecnològica i l'augment de la productivitat generat principalment per l'electrificació de la producció.
2- A l'adaptació de polítiques econòmiques no adequades.
A principis de 1929 les cotitzacions borsàries van deixar de pujar i van començar a caure més de pressa del que havien pujat. Va ser el desencadenant de "la gran depressió dels anys 30".
Els preus agraris mundials havien començat a descendir a partir de 1925. Al llarg de 1929 els països importants, excepte França, van veure disminuir la seua activitat econòmica. L'excés de capital disponible en els anys 20 a Estats Units i en altres països és la base de l'especulació borsària que va provocar el crack de la Borsa de Nova York a l'octubre de 1929.
Els interessos dels bons de guerra eren relativament elevats i es van convertir en una inversió segura per als capitals europeus que fugien de la inestabilitat o de la falta de confiança en les seues monedes. No obstant açò, com eren títols d'interès fix, l'única forma de fer-los menys atractius era encarint-los, és a dir, augmentant la seua cotització perquè l’interès real baixarà. Ja que al govern d'Estats Units li convenia la retirada dels bons de guerra, aquest va començar comprar-los en borsa. La demanda continuada va fer pujar la cotització a nivells que induïen a vendre. El problema va ser que amb aquestes compres, el govern d'Estats Units va afegir una quantitat de diners importants a la circulació monetària i que gran part d'aquests diners es va destinar a la compra d'altres actius borsaris, reforçant així les tendències especulatives. L'especulació es va alimentar igualment d'altres factors com la propaganda i les facilitats per a invertir en borsa. No obstant açò, el factor més important va ser el costum d'invertir a crèdit. El broker acceptava ordres de compra amb una part del pagament ajornat, una part que podia arribar a ser el 90% de la inversió, el broker pagava la resta, retingudes accions com a aval de la quantitat ajornada i utilitzava les mateixes accions com a garantia per a obtenir crèdit de prestadors especialitzats o dels bancs, que al seu torn podien obtenir fons dels bancs federals de reserva. Amb aquest sistema, els diners injectats directament en la borsa tindria un efecte àmpliament multiplicador. Açò va fer que l'especulació borsària cresquera desmesuradament. Al mateix temps s'anaven produint ampliacions de capital o emissions de nous títols al mercat, alguns dels quals no estaven recolzats per activitat productiva que justificara la seua inversió.
L'índex de la borsa va aconseguir el seu punt més alt el 19 de setembre i va començar a descendir ràpidament a partir del 3 d’octubre. Les ofertes de compra es van fer cada vegada menys habituals, un símptoma de que ja no hi havia injecció de capitals en la borsa. Va començar llavors el pànic i les presses per liquidar les inversions. Aquestes presses van resultar fatals per a l'acceleració de la caiguda, multiplicada pels efectes del sistema d'inversió a crèdit. El descens de les cotitzacions provocava que els títols dipositats ja no cobriria el deute amb el broker i quan aquest reclamava que es garanteixca la suma deguda, rebia ordres de fer-ho amb el producte de la venda de les accions, de manera que es va produir una caiguda accelerada de les cotitzacions. El dimarts negre, el 29 d’octubre 1929, es van oferir en venda 29 milions de títols, sense pràcticament ordres de compra. A partir d'aqueix moment la borsa va continuar caent fins a mitjan 1932 i segons Madison (1981) no va recuperar el nivell que tenia abans del crack fins a 1954.
La recessió financera es converteix en depressió quan ataca la producció. La crisi fa que la creació de noves empreses o les inversions en béns d'equip siga encara més escassa. Es produeix així una crisi en el sector de béns d'equip que es transmet al sector de matèries primeres. Una part de les empreses falleix o redueix la seua activitat, deixant molts treballadors en l'atur. Finalment, la disminució de la capacitat de compra dels aturats transmet la crisi al sector dels béns de consum, creant així un nou cicle involutiu.
Realistes (Keynes) i monetaristes (Friedman) han polemitzat llargament sobre les mesures que l'administració nord-americana hauria d'haver adoptat per a eixir de la depressió. Mentre que els monetaristes pensen que s'hauria d'haver incrementat la massa monetària per a reduir la inflació, els keynesians afirmen que les polítiques monetàries eren necessàries però no suficients, i que l'eixida de la depressió exigia un augment de la despesa pública a costa d'augmentar el dèficit públic.
6.2.Les diferents estratègies d'eixida.
En l'eixida de la crisi van intervenir tant el reequilibri del mercat, l'actuacións estatals. Es va reforçar el nacionalisme, la protecció de la pròpia economia, les polítiques d'empobrir al veí, fins a arribar a l'aberració que representa l'autarquia. Les mesures adoptades pels diferents governs en l'intent de superar la depressió van ser relativament semblants. Bàsicament, van girar entorn de quatre aspectes: mesures monetàries, restriccions comercials, suspensió de pagaments del deute i mesures socials.
Molts països es van veure obligats a abandonar el patró or, devaluant les seues monedes o prohibint la conversió de bitllets en or i/o prohibint l'eixida d'or. Alguns països de Llatinoamèrica, Austràlia i Nova Zelanda van abandonar el patró or després del crack de la Borsa de Nova York. No obstant açò, el colp de gràcia al patró or ho va representar l'abandó en 1931 per part de Gran Bretanya i els països de l'òrbita de la lliura.
L'abandó del patró or i la devaluació monetària generaven inflació, incrementaven en termes reals el deute extern i, a l'interior, provocaven l'oposició dels acreedors.
En la conferència monetària mundial de 1933 es va fer un últim intent de mantenir l'ordre monetari internacional però l'única cosa que es va aconseguir va ser cancel·lar definitivament els deutes de guerra i les reparacions.
Les mesures per a restringir l'eixida de divises començaven amb el control de canvis que liquidava la tradicional llibertat de circulació de capitals i mercaderies. L'ideal d'aquesta política econòmica acaba sent l'autarquia el resultat de la qual és l'empobriment general, el sacrifici en l'altar monetari i de les possibilitats de recuperació econòmica global.
A Estats Units les eleccions de 1932 les va guanyar Roosevelt amb la seua campanya electoral sota el lema New Deal. La seua promesa era asseure l'economia sobre bases noves. El New Deal va fer que l'economia quedarà subjecta a la política. Les solucions aplicades no sempre eren les millors sino les que el poble nord-americà estava disposat a acceptar. No obstant açò, la legislació del New Deal tenia dos sòlids denominadors comuns: totes les mesures eren expansionistes que indicaven una clara decisió governamental d'intervenció en els assumptes econòmics. En paraules de Roosevelt per a activar l'economia era necessari "establir un control per part del govern sobre l'agricultura, la indústria i els transports amb l'objectiu d'obtenir la col·laboració necessària per a aplicar un pla conjunt". Les paraules control i pla van servir al partit republicà per a qualificar al New Deal de procomunista. La etapa del New Deal es pot distingir entre un primer New Deal dedicat a les reformes estructurals i un segon New Deal que significava una tornada a la competència.
L'actuació sobre la banca i la borsa era imprescindible, encara que anava a resultar poc efectiva si no s'acompanyava d'altres propostes i mesures. La prioritat era engegar l'economia estimulant el consum a través de l'increment de la massa monetària i de la despesa pública.
L'ús de la política fiscal com a arma de reactivació econòmica hauria requerit estimular la demanda, reduir impostos i incrementant la despesa per a generar ocupació.
El principal problema de la depressió era l'atur i l'administració Hoover va haver de destinar quantitats cada vegada majors a l'assistència pública. L'assistència prompte es va canalitzar cap a programes d'ocupació, que havien de complir tres condicions: ser treballs útils, no competitius amb la iniciativa privada i el salari oferit havia de ser mínim. El resultat va ser la construcció d'1 milió de quilòmetres de carretera, 77.000 ponts, 285 aeroports i més de 100.000 edificis públics.
Atès que Estats Units era un país bàsicament industrial, el rellançament econòmic havia de passar per la recuperació econòmica. L'instrument dissenyat per a açò era la NIRA. El resultat va ser poc satisfactori. Alguns grans empresaris com Ford no van acceptar els acords amb la NIRA i els consumidors es queixaven de l'alça artificial de preus que significaven. Finalment, el Tribunal Suprem va declarar la NIRA anticonstitucional en 1935.
En l'eixida de la crisi van intervenir tant el reequilibri del mercat, l'actuacións estatals. Es va reforçar el nacionalisme, la protecció de la pròpia economia, les polítiques d'empobrir al veí, fins a arribar a l'aberració que representa l'autarquia. Les mesures adoptades pels diferents governs en l'intent de superar la depressió van ser relativament semblants. Bàsicament, van girar entorn de quatre aspectes: mesures monetàries, restriccions comercials, suspensió de pagaments del deute i mesures socials.
Molts països es van veure obligats a abandonar el patró or, devaluant les seues monedes o prohibint la conversió de bitllets en or i/o prohibint l'eixida d'or. Alguns països de Llatinoamèrica, Austràlia i Nova Zelanda van abandonar el patró or després del crack de la Borsa de Nova York. No obstant açò, el colp de gràcia al patró or ho va representar l'abandó en 1931 per part de Gran Bretanya i els països de l'òrbita de la lliura.
L'abandó del patró or i la devaluació monetària generaven inflació, incrementaven en termes reals el deute extern i, a l'interior, provocaven l'oposició dels acreedors.
En la conferència monetària mundial de 1933 es va fer un últim intent de mantenir l'ordre monetari internacional però l'única cosa que es va aconseguir va ser cancel·lar definitivament els deutes de guerra i les reparacions.
Les mesures per a restringir l'eixida de divises començaven amb el control de canvis que liquidava la tradicional llibertat de circulació de capitals i mercaderies. L'ideal d'aquesta política econòmica acaba sent l'autarquia el resultat de la qual és l'empobriment general, el sacrifici en l'altar monetari i de les possibilitats de recuperació econòmica global.
A Estats Units les eleccions de 1932 les va guanyar Roosevelt amb la seua campanya electoral sota el lema New Deal. La seua promesa era asseure l'economia sobre bases noves. El New Deal va fer que l'economia quedarà subjecta a la política. Les solucions aplicades no sempre eren les millors sino les que el poble nord-americà estava disposat a acceptar. No obstant açò, la legislació del New Deal tenia dos sòlids denominadors comuns: totes les mesures eren expansionistes que indicaven una clara decisió governamental d'intervenció en els assumptes econòmics. En paraules de Roosevelt per a activar l'economia era necessari "establir un control per part del govern sobre l'agricultura, la indústria i els transports amb l'objectiu d'obtenir la col·laboració necessària per a aplicar un pla conjunt". Les paraules control i pla van servir al partit republicà per a qualificar al New Deal de procomunista. La etapa del New Deal es pot distingir entre un primer New Deal dedicat a les reformes estructurals i un segon New Deal que significava una tornada a la competència.
L'actuació sobre la banca i la borsa era imprescindible, encara que anava a resultar poc efectiva si no s'acompanyava d'altres propostes i mesures. La prioritat era engegar l'economia estimulant el consum a través de l'increment de la massa monetària i de la despesa pública.
L'ús de la política fiscal com a arma de reactivació econòmica hauria requerit estimular la demanda, reduir impostos i incrementant la despesa per a generar ocupació.
El principal problema de la depressió era l'atur i l'administració Hoover va haver de destinar quantitats cada vegada majors a l'assistència pública. L'assistència prompte es va canalitzar cap a programes d'ocupació, que havien de complir tres condicions: ser treballs útils, no competitius amb la iniciativa privada i el salari oferit havia de ser mínim. El resultat va ser la construcció d'1 milió de quilòmetres de carretera, 77.000 ponts, 285 aeroports i més de 100.000 edificis públics.
Atès que Estats Units era un país bàsicament industrial, el rellançament econòmic havia de passar per la recuperació econòmica. L'instrument dissenyat per a açò era la NIRA. El resultat va ser poc satisfactori. Alguns grans empresaris com Ford no van acceptar els acords amb la NIRA i els consumidors es queixaven de l'alça artificial de preus que significaven. Finalment, el Tribunal Suprem va declarar la NIRA anticonstitucional en 1935.
6.3.Efectes polítics: rearmament i
totalitarisme.
El primer estat feixista va ser Itàlia, on el partit nacional feixista de Mussolini va ocupar el poder en 1922 aprofitant la situació de crisi posterior a la Primera Guerra Mundial. Itàlia havia format part del bàndol vencedor, però només va collir derrotes i dificultats econòmiques.
Les mesures governamentals van fer que la gent deixara de confiar en el sistema parlamentari com a garant dels seus ingressos i van començar a confiar la defensa d'aquests interessos a les esquadres feixistes creades per Mussolini en 1919, que amb el suport explícit de la policia atacaven als camperols o obrers en conflicte contra propietaris o empresaris. El feixisme es proclamava defensor de la tradició rural i contra el capitalisme plutocràtic. Al novembre de 1921 Mussolini havia fundat el partit nacional feixista que ho definia com a "antidemocràtic, antiparlamentari i antisocialista". La inoperància del govern i la complicitat de la policia i de la monarquia van permetre la marxa sense obstacles de les milícies feixistes sobre Roma, excusa perquè el govern dimitira i el rei lliurarà el poder a Mussolini que prompte es convertiria en dictador.
La política econòmica del feixisme italià es pot dividir en dues etapes, separades per la presa de poder d'Hitler a Alemanya en 1933. En la primera etapa el feixisme es va ocupar especialment de la seua consolidació política, mentre que la política econòmica era més aviat ortodoxa. En la segona etapa, el règim va fer avanços en la imposició de les seues directrius: corporativizació de l'economia, autarquia, imperialisme i preparació per a la guerra.
L'actuació de l'estat responia dues preocupacions: substituir les importacions sempre que fóra possible i potenciar les indústries de base que eren essencials per a la producció bèl·lica.
Després d'Estats Units, Alemanya va ser el país on la depressió va ser més forta, arribant a generar una resposta radical: no va suposar un canvi de política econòmica sinó un canvi de règim polític, que va comportar canviar el parlamentarisme constitucional pel nacionalsocialisme (nazisme). Alemanya debia 24.000 milions de marcs or i les seues reserves no arribaven als 5000 milions. Per a evitar la caiguda total del sistema financer el govern va adoptar una sèrie de mesures deflacionistes ortodoxes. Es va prohibir l'exportació de capitals i els estrangers només podien recuperar els seus crèdits en marcs bloquejats, que només serien efectius a llarg termini.
La gravetat de la crisi va fer créixer al nazisme, el nazisme va representar una ruptura total amb la situació anterior: liquidació de la democràcia parlamentària, va rebutjar els compromisos internacionals i una economia subjecta a l'estat. Les idees del nacionalsocialisme eren racistes i xenòfobes cristal·litzant en el mite de la raça superior, la raça ària quedava representada en el partit nacional socialista d'Hitler, creat en 1920. La idea clau del nazisme davant la crisi era que aquesta era importada, fruit d'una conspiració internacional promoguda pels jueus per a enfonsar l'economia alemanya en el moment en el qual s'estava recuperant. L'expansionisme reclamava el dret a tenir colònies, i especialment a dominar als pobles inferiors de l'oest d'Europa.
En les eleccions de 1932, el partit nacional socialista va ser el més votat i Hitler va obtenir el poder amb el suport dels partits conservadors. A la fi de febrer Hitler va instaurar el estat d'excepció, va dissoldre el parlament i va concentrar tot el poder en les seues mans. La despesa estatal va passar, entre 1932 i 1938, del 17 al 28% mentre que el consum privat va caure del 80 al 59%. Al seu torn, la despesa estatal anava destinat cada vegada més a despesa militar.
En el règim nazi es volia aconseguir el poder militar i el benestar dels alemanys pel mitjà que fora, fins i tot la desvinculació total dels compromisos internacionals i l'ús de la violència quan fóra convenient.
A partir de 1936 la despesa pública es va concentrar en la preparació per a la guerra. Així, la despesa militar va passar de representar el 8,3% de la despesa pública en 1933 al 61% en 1938.
El nacionalsocialisme va fracassar, no portà a Alemanya a la grandesa ni al domini si no a la ruïna i a la destrucció.
El primer estat feixista va ser Itàlia, on el partit nacional feixista de Mussolini va ocupar el poder en 1922 aprofitant la situació de crisi posterior a la Primera Guerra Mundial. Itàlia havia format part del bàndol vencedor, però només va collir derrotes i dificultats econòmiques.
Les mesures governamentals van fer que la gent deixara de confiar en el sistema parlamentari com a garant dels seus ingressos i van començar a confiar la defensa d'aquests interessos a les esquadres feixistes creades per Mussolini en 1919, que amb el suport explícit de la policia atacaven als camperols o obrers en conflicte contra propietaris o empresaris. El feixisme es proclamava defensor de la tradició rural i contra el capitalisme plutocràtic. Al novembre de 1921 Mussolini havia fundat el partit nacional feixista que ho definia com a "antidemocràtic, antiparlamentari i antisocialista". La inoperància del govern i la complicitat de la policia i de la monarquia van permetre la marxa sense obstacles de les milícies feixistes sobre Roma, excusa perquè el govern dimitira i el rei lliurarà el poder a Mussolini que prompte es convertiria en dictador.
La política econòmica del feixisme italià es pot dividir en dues etapes, separades per la presa de poder d'Hitler a Alemanya en 1933. En la primera etapa el feixisme es va ocupar especialment de la seua consolidació política, mentre que la política econòmica era més aviat ortodoxa. En la segona etapa, el règim va fer avanços en la imposició de les seues directrius: corporativizació de l'economia, autarquia, imperialisme i preparació per a la guerra.
L'actuació de l'estat responia dues preocupacions: substituir les importacions sempre que fóra possible i potenciar les indústries de base que eren essencials per a la producció bèl·lica.
Després d'Estats Units, Alemanya va ser el país on la depressió va ser més forta, arribant a generar una resposta radical: no va suposar un canvi de política econòmica sinó un canvi de règim polític, que va comportar canviar el parlamentarisme constitucional pel nacionalsocialisme (nazisme). Alemanya debia 24.000 milions de marcs or i les seues reserves no arribaven als 5000 milions. Per a evitar la caiguda total del sistema financer el govern va adoptar una sèrie de mesures deflacionistes ortodoxes. Es va prohibir l'exportació de capitals i els estrangers només podien recuperar els seus crèdits en marcs bloquejats, que només serien efectius a llarg termini.
La gravetat de la crisi va fer créixer al nazisme, el nazisme va representar una ruptura total amb la situació anterior: liquidació de la democràcia parlamentària, va rebutjar els compromisos internacionals i una economia subjecta a l'estat. Les idees del nacionalsocialisme eren racistes i xenòfobes cristal·litzant en el mite de la raça superior, la raça ària quedava representada en el partit nacional socialista d'Hitler, creat en 1920. La idea clau del nazisme davant la crisi era que aquesta era importada, fruit d'una conspiració internacional promoguda pels jueus per a enfonsar l'economia alemanya en el moment en el qual s'estava recuperant. L'expansionisme reclamava el dret a tenir colònies, i especialment a dominar als pobles inferiors de l'oest d'Europa.
En les eleccions de 1932, el partit nacional socialista va ser el més votat i Hitler va obtenir el poder amb el suport dels partits conservadors. A la fi de febrer Hitler va instaurar el estat d'excepció, va dissoldre el parlament i va concentrar tot el poder en les seues mans. La despesa estatal va passar, entre 1932 i 1938, del 17 al 28% mentre que el consum privat va caure del 80 al 59%. Al seu torn, la despesa estatal anava destinat cada vegada més a despesa militar.
En el règim nazi es volia aconseguir el poder militar i el benestar dels alemanys pel mitjà que fora, fins i tot la desvinculació total dels compromisos internacionals i l'ús de la violència quan fóra convenient.
A partir de 1936 la despesa pública es va concentrar en la preparació per a la guerra. Així, la despesa militar va passar de representar el 8,3% de la despesa pública en 1933 al 61% en 1938.
El nacionalsocialisme va fracassar, no portà a Alemanya a la grandesa ni al domini si no a la ruïna i a la destrucció.
7.1.La recuperació de l'economia europea.
El creixement d'Europa occidental durant 1950 i 1973 va ser superior en més d'un terç al d'Estats Units i només va ser superat per Japó.
L'economia britànica va créixer a una taxa del 2,5%, la major que en qualsevol període anterior però al costat d'Estats Units va ser el país que menys va créixer en termes per càpita de manera que en 1973 el PIB per càpita ho superaven Alemanya i França. Malgrat açò, Londres va continuar sent el segon centre financer mundial.
La reconstrucció de l'economia francesa es va dur a terme amb una forta intervenció de l'estat través de la nacionalització d'importants sectors econòmics i de la instauració de l'anomenada planificació indicativa. El creixement francés va ser notable a partir de 1960, moment en el qual es va situar per sobre de l'alemany i només va ser superat clarament per Japó i lleugerament per Itàlia.
L'èxit de l'economia alemanya després de la Segona Guerra Mundial es va deure a l'ajuda exterior i als encerts en l'enfocament de la seua política econòmica, les possibilitats de creixement oferida pel doble procés de reconstrucció i de recuperació del gap tecnològic, la disponibilitat de mà d'obra i de capital humà, i la tradicional qualitat de la producció industrial alemanya. Després de la guerra, el problema era la falta d'aliments i de matèries primeres, i aquesta va ser la principal aportació del pla Marshall, clau per a la recuperació d'Alemanya Occidental. Un factor important de creixement va ser la idoneïtat de les mesures de política econòmica que van substituir el reichmark pel deutschmark (valia 10 reichmarks). Però més important va ser l'adopció de la denominada economia social de mercat, amb mesures com la supressió dels controls sobre els preus industrials i una ràpida eliminació de monopolis i barreres comercials.
Durant l'època daurada, el conjunt de països del Mediterrani va aconseguir les taxes més elevades de creixement, es va deure a la disponibilitat d'energia barata i a la difusió de la tecnologia de la segona revolució tecnològica.
El tan desitjat alliberament del comerç només va ser possible de forma parcial a escala mundial, encara que es va aconseguir a àrees més restringides. La primera i principal va ser la comunitat econòmica europea (1958) transformada en 1991 en l'actual Unió Europea. El tractat de Roma va crear la comunitat econòmica europea la finalitat de la qual era promoure el desenvolupament harmònic mitjançant l'establiment d'un mercat comú basada en llibertat de circulació de mercaderies, serveis, treballadors i capitals i en el respecte per les regles de la competència.
El creixement d'Europa occidental durant 1950 i 1973 va ser superior en més d'un terç al d'Estats Units i només va ser superat per Japó.
L'economia britànica va créixer a una taxa del 2,5%, la major que en qualsevol període anterior però al costat d'Estats Units va ser el país que menys va créixer en termes per càpita de manera que en 1973 el PIB per càpita ho superaven Alemanya i França. Malgrat açò, Londres va continuar sent el segon centre financer mundial.
La reconstrucció de l'economia francesa es va dur a terme amb una forta intervenció de l'estat través de la nacionalització d'importants sectors econòmics i de la instauració de l'anomenada planificació indicativa. El creixement francés va ser notable a partir de 1960, moment en el qual es va situar per sobre de l'alemany i només va ser superat clarament per Japó i lleugerament per Itàlia.
L'èxit de l'economia alemanya després de la Segona Guerra Mundial es va deure a l'ajuda exterior i als encerts en l'enfocament de la seua política econòmica, les possibilitats de creixement oferida pel doble procés de reconstrucció i de recuperació del gap tecnològic, la disponibilitat de mà d'obra i de capital humà, i la tradicional qualitat de la producció industrial alemanya. Després de la guerra, el problema era la falta d'aliments i de matèries primeres, i aquesta va ser la principal aportació del pla Marshall, clau per a la recuperació d'Alemanya Occidental. Un factor important de creixement va ser la idoneïtat de les mesures de política econòmica que van substituir el reichmark pel deutschmark (valia 10 reichmarks). Però més important va ser l'adopció de la denominada economia social de mercat, amb mesures com la supressió dels controls sobre els preus industrials i una ràpida eliminació de monopolis i barreres comercials.
Durant l'època daurada, el conjunt de països del Mediterrani va aconseguir les taxes més elevades de creixement, es va deure a la disponibilitat d'energia barata i a la difusió de la tecnologia de la segona revolució tecnològica.
El tan desitjat alliberament del comerç només va ser possible de forma parcial a escala mundial, encara que es va aconseguir a àrees més restringides. La primera i principal va ser la comunitat econòmica europea (1958) transformada en 1991 en l'actual Unió Europea. El tractat de Roma va crear la comunitat econòmica europea la finalitat de la qual era promoure el desenvolupament harmònic mitjançant l'establiment d'un mercat comú basada en llibertat de circulació de mercaderies, serveis, treballadors i capitals i en el respecte per les regles de la competència.
7.2.L'època daurada del capitalisme.
L'època daurada el capitalisme transcorre sota el predomini d'Estats Units en l'economia mundial. Mentre l'evolució de l'economia nord-americana afectava al conjunt de l'economia mundial, l'evolució de la resta del món afectava molt poc a l'economia d'Estats Units.
Estats Units va assumir el paper de líder mundial després de la Segona Guerra Mundial, amb el convenciment que la millor manera d'assegurar la prosperitat econòmica i l'estabilitat política era impulsar la llibertat de comerç internacional i l'adopció de tipus de canvi fixos.
Malgrat tot, el creixement nord-americà de la postguerra ha sigut inferior al de la resta dels països industrialitzats per aquests motius:
1- Les majors dificultats de creixement per a una economia madura.
2- La prioritat para a la lluita contra la inflació.
3- La forta despesa militar, conseqüència del paper de policia mundial.
En els anys 60, les administracions demòcrates intenten rellançar l'economia amb la política d'expansió monetària que incloïen mesures per a afavorir als més desvalguts. A l'interior, la nova frontera de Kennedy suposava una major inversió en educació i mesures d'atenció social. En l'exterior, es va dissenyar una espècie de pla Marshall per a Llatinoamèrica amb l’objectiu d'impulsar el creixement econòmic d'aquests països i permetre l'ampliació de les exportacions nord-americanes.
Entre 1950 i 1973, Estats Units era el país amb un major augment de la renda per càpita en termes absoluts, encara que tenia a la vegada la taxa de creixement més baixa entre els països avançats, exceptuant a Gran Bretanya. La convergència de les rendes dels principals països industrialitzats es devia a la major facilitat per a capturar els avanços tecnològics del país més avançat (Estats Units), acostant-se a la seua productivitat. Aquest país només manté a cada moment les indústries o processos punta encara no introduïts en els altres països. No obstant açò, la creixent productivitat d'aquests fa que les innovacions s'adopten cada vegada amb major rapidesa.
L'època daurada el capitalisme transcorre sota el predomini d'Estats Units en l'economia mundial. Mentre l'evolució de l'economia nord-americana afectava al conjunt de l'economia mundial, l'evolució de la resta del món afectava molt poc a l'economia d'Estats Units.
Estats Units va assumir el paper de líder mundial després de la Segona Guerra Mundial, amb el convenciment que la millor manera d'assegurar la prosperitat econòmica i l'estabilitat política era impulsar la llibertat de comerç internacional i l'adopció de tipus de canvi fixos.
Malgrat tot, el creixement nord-americà de la postguerra ha sigut inferior al de la resta dels països industrialitzats per aquests motius:
1- Les majors dificultats de creixement per a una economia madura.
2- La prioritat para a la lluita contra la inflació.
3- La forta despesa militar, conseqüència del paper de policia mundial.
En els anys 60, les administracions demòcrates intenten rellançar l'economia amb la política d'expansió monetària que incloïen mesures per a afavorir als més desvalguts. A l'interior, la nova frontera de Kennedy suposava una major inversió en educació i mesures d'atenció social. En l'exterior, es va dissenyar una espècie de pla Marshall per a Llatinoamèrica amb l’objectiu d'impulsar el creixement econòmic d'aquests països i permetre l'ampliació de les exportacions nord-americanes.
Entre 1950 i 1973, Estats Units era el país amb un major augment de la renda per càpita en termes absoluts, encara que tenia a la vegada la taxa de creixement més baixa entre els països avançats, exceptuant a Gran Bretanya. La convergència de les rendes dels principals països industrialitzats es devia a la major facilitat per a capturar els avanços tecnològics del país més avançat (Estats Units), acostant-se a la seua productivitat. Aquest país només manté a cada moment les indústries o processos punta encara no introduïts en els altres països. No obstant açò, la creixent productivitat d'aquests fa que les innovacions s'adopten cada vegada amb major rapidesa.
7.3.La crisi del petroli i les respostes.
Les condicions de l'època daurada, tan favorables al creixement, no podien durar indefinidament. El creixement posbélic es basava en una relació real d'intercanvi favorable als productes industrials respecte als productes primaris.
Aquests sectors es van veure fortament afectats per l'augment del preu del petroli que es va produir en 1973 quan, com a conseqüència de la guerra entre Israel i els països àrabs, aquests van prendre represàlies contra els països occidentals favorables i Israel, multiplicant per tres el preu del petroli. L'economia entrà en crisi. No obstant açò, l'impacte de l'alça del preu del petroli no era més que la constatació d'uns desajustaments estructurals que feia temps que dificultaven el bon comportament de l'economia mundial.
Com davant qualsevol crisi, les solucions més ràpides procedeixen de les polítiques econòmiques. Al llarg dels anys 70 es va fer evident que la crisi no era un fenomen conjuntural i que no podia combatre's amb les polítiques econòmiques i donar prioritat a la lluita contra la inflació.
Per a la segona crisi d'energia (1978), les polítiques econòmiques es van centrar en la lluita contra la inflació a partir de restriccions de l'oferta monetària, augment d'impostos, restricció de les prestacions socials i desregularització de l'economia. El que en principi era una resposta per a controlar la inflació es va convertir en una nova ortodòxia econòmica dominada pel monetarisme i l'escola de les expectatives racionals. En la segona meitat dels 80 es van prendre mesures de desregularització financera i de reducció de l'impost sobre la renda, substituït per impostos indirectes. La finalitat era impulsar l'estalvi per a incentivar la inversió i la creació de llocs de treball.
Amb l'objectiu d'obtenir l'estabilitat monetària necessària per a dominar la inflació de les seues monedes; els països en vies de desenvolupament van intentar mantenir les cotitzacions mitjançant el control de capitals; els països de la Comunitat econòmica Europea van tractar d'evitar desajustaments entre les seues divises a través de diversos compromisos per a mantenir les monedes dins d'unes bandes de cotització perquè no es distanciaren a l'excés de les taxes fixes anteriors. El fracàs d'aquests intents va portar a la unificació monetària i a la creació del Banc Central europeu com a gestor monetari únic (Eichgreen, 1996).
En línies generals, la flotació monetària ha funcionat molt millor del que s'esperava, bàsicament perquè els principals governs han adoptat a cada moment les mesures oportunes per a evitar una fluctuació excessiva de les seues monedes. Les mesures van ser tant de tipus monetari com de tipus fiscal.
Les polítiques monetàries i liberalitzadores compleixen a mig fer amb els seus objectius i amb grans diferències segons el país. Per regla general, van aconseguir que la inflació disminuïra, a més de controlar els dèficits pressupostaris i de les balances de pagaments, encara que no van millorar les taxes de creixement ni van aconseguir rebaixar l'índex de desocupació.
La crisi del petroli exigia reestructurar les economies traslladant factors de producció de sectors en crisis a sectors amb una demanda creixent.
Les millores havien de procedeix principalment de l'adopció d'innovacions tècniques. Aquestes van ser importants en dos camps:
1- l'estalvi d'energia, amb l'adopció de maquinària amb més eficiència energètica.
2- La disminució de costos salarials, a través de l'adopció de maquinària i de processos que estalvien treball. Per aquesta raó, l'eixida de la crisi va acompanyada del manteniment d'alts índexs de desocupació.
En concret, l'avanç tecnològic més important s'ha donat en el món de la computació i de les telecomunicacions.
Les condicions de l'època daurada, tan favorables al creixement, no podien durar indefinidament. El creixement posbélic es basava en una relació real d'intercanvi favorable als productes industrials respecte als productes primaris.
Aquests sectors es van veure fortament afectats per l'augment del preu del petroli que es va produir en 1973 quan, com a conseqüència de la guerra entre Israel i els països àrabs, aquests van prendre represàlies contra els països occidentals favorables i Israel, multiplicant per tres el preu del petroli. L'economia entrà en crisi. No obstant açò, l'impacte de l'alça del preu del petroli no era més que la constatació d'uns desajustaments estructurals que feia temps que dificultaven el bon comportament de l'economia mundial.
Com davant qualsevol crisi, les solucions més ràpides procedeixen de les polítiques econòmiques. Al llarg dels anys 70 es va fer evident que la crisi no era un fenomen conjuntural i que no podia combatre's amb les polítiques econòmiques i donar prioritat a la lluita contra la inflació.
Per a la segona crisi d'energia (1978), les polítiques econòmiques es van centrar en la lluita contra la inflació a partir de restriccions de l'oferta monetària, augment d'impostos, restricció de les prestacions socials i desregularització de l'economia. El que en principi era una resposta per a controlar la inflació es va convertir en una nova ortodòxia econòmica dominada pel monetarisme i l'escola de les expectatives racionals. En la segona meitat dels 80 es van prendre mesures de desregularització financera i de reducció de l'impost sobre la renda, substituït per impostos indirectes. La finalitat era impulsar l'estalvi per a incentivar la inversió i la creació de llocs de treball.
Amb l'objectiu d'obtenir l'estabilitat monetària necessària per a dominar la inflació de les seues monedes; els països en vies de desenvolupament van intentar mantenir les cotitzacions mitjançant el control de capitals; els països de la Comunitat econòmica Europea van tractar d'evitar desajustaments entre les seues divises a través de diversos compromisos per a mantenir les monedes dins d'unes bandes de cotització perquè no es distanciaren a l'excés de les taxes fixes anteriors. El fracàs d'aquests intents va portar a la unificació monetària i a la creació del Banc Central europeu com a gestor monetari únic (Eichgreen, 1996).
En línies generals, la flotació monetària ha funcionat molt millor del que s'esperava, bàsicament perquè els principals governs han adoptat a cada moment les mesures oportunes per a evitar una fluctuació excessiva de les seues monedes. Les mesures van ser tant de tipus monetari com de tipus fiscal.
Les polítiques monetàries i liberalitzadores compleixen a mig fer amb els seus objectius i amb grans diferències segons el país. Per regla general, van aconseguir que la inflació disminuïra, a més de controlar els dèficits pressupostaris i de les balances de pagaments, encara que no van millorar les taxes de creixement ni van aconseguir rebaixar l'índex de desocupació.
La crisi del petroli exigia reestructurar les economies traslladant factors de producció de sectors en crisis a sectors amb una demanda creixent.
Les millores havien de procedeix principalment de l'adopció d'innovacions tècniques. Aquestes van ser importants en dos camps:
1- l'estalvi d'energia, amb l'adopció de maquinària amb més eficiència energètica.
2- La disminució de costos salarials, a través de l'adopció de maquinària i de processos que estalvien treball. Per aquesta raó, l'eixida de la crisi va acompanyada del manteniment d'alts índexs de desocupació.
En concret, l'avanç tecnològic més important s'ha donat en el món de la computació i de les telecomunicacions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario